Les vuit muntanyes

Les vuit muntanyes
de Paolo Cognetti

Navona_Port Bo

Agost 2018

Un llibre que val la pena llegir i rellegir. Hi ha descripció de paisatges, de llocs, de persones, de sentiments... No et cansen mai. 

Fa poc vaig llegir El noi silvestre del mateix autor i ja em va agradar molt. Aquest però l'ha superat! 

En Pietro i el Bruno es coneixen en un poblet dels Alps italians. En Pietro és de ciutat amb pares amants de la muntanya i en aquell petit poblet només hi ha un noi de la seva edat, en Bruno, fill de paleta i que cuida les vaques del seu oncle. Els dos corren per la muntanya, per llacs i glaceres, amb el pare quan la sortida és més difícil i ell està de vacances... Anys després cada un agafa el seu camí i passen anys abans no es retroben. 

Tot el llibre és una reflexió sobre l'amistat, la solitud buscada, desitjada, les expectatives de cada un d'ells davant la vida, les relacions amb la mare i, sobretot amb el pare.Tot plegat un viatge, la recerca d'un camí que els porti a trobar la seva pròpia identitat, la seva manera d'enfrontar-se, de viure, la seva vida. 

Narrativa senzilla, sovint quasi poètica, et fa passar l'estona i et reconcilia i et fa desitjar tornar a la natura, amb els poblets de poca gent, amb les persones tal com són i no com volen aparentar... 

Bon llibre !!!

I com que el blog és sobretot per a mi mateixa he copiat uns quants texts que vull recordar... 

-Tu creus que el passat pot tornar a passar?

-És difícil -vaig dir per no comprometre'm.

-Mira aquell torrent, el veus? -va dir-. Fem veure que l'aigua és el temps que passa. Si aquí on som nosaltres és el present, cap a quina banda penses que és el futur? 

Vaig pensar-hi. Aquesta semblava fàcil. Vaig donar la resposta més òbvia:

-El futur és on va l'aigua, allà avall.

-Incorrecte- -va decretar el meu pare-. Per sort.

Era un matí d'agost del 1984. És el meu últim record d'aquell estiu: l'endemà, el Bruno tornaria a l'alpeig, i el meu pare a Milà. Però en aquell moment érem tots tres a la glacera, junts, com no tornaria a passar, amb una corda que ens lligava l'un a l'altre, ho volguéssim o no. Jo ensopegava amb els grampons i no aconseguia caminar recte. El Bruno m'anava just al darrere.... 

-Ah -va dir el portador de gallines-. Ja ho veig. Estàs fent la ronda de les vuit muntanyes.

-Les vuit muntanyes?

L'home va agafar un bastonet i va traçar un cercle a la terra. Li va quedar perfecte. Després, dins el cercle, va traçar un diàmetre, i després un segon perpendicular al primer, i després un tercer i un quart per les bisectrius, i va obtenir una roda de vuit radis. .... -Nosaltres diem que al centre del món hi ha una muntanya altíssima, el Sumeru. Al voltant del Sumeru hi ha vuit muntanyes i vuit mars. Per a nosaltres el món és això. I diem: haurà après més qui ha fet la ronda de les vuit muntanyes, o qui ha arribat al cim del mont Sumeru? 

El portador de gallines em va mirar i va somriure. Jo també...

Sou els de ciutat els que en dieu "naturalesa". Al vostre cap és tan abstracta que el nom també és abstracte. Nosaltres aquí diem "bosc, pastura, torrent, roca," coses que un pot indicar amb el dit. Coses que es poden fer servir. Si no es poden fer servir, no els posem nom perquè no serveix de res. 

-L'Himàlaia, s'assembla una mica a nosaltres?

-No -vaig respondre-. Gens.

Era difícil explicar-li per què, però volia provar-ho, i vaig afegir:

-Saps aquells enormes monuments que s'han esfondrat, com a Roma o Atenes? Aquells temples antics dels quals només queda alguna columna, i a terra les pedres que eren els murs. Doncs L'Himàlaia és com el temple original. Com poder-lo veure tot sencer després de veure només runes tota la vida.

Abans que se n'anés em va venir al cap la història de les vuit muntanyes i vaig pensar que aquesta li agradaria. L'hi vaig explicar intentant recordar cada paraula i cada gest del portador de gallines.

-Per tant, tu series el que va per les vuit muntanyes i jo el que puja al mont Sumeru? -em va preguntar al final.

-Sembla que sí.

-I qui dels dos fa res de bo?

-Tu, -vaig contestar. No només per animar-lo sinó perquè ho pensava. Crec que això també ho sabia ell. 

En part era l'home que jo coneixia, i en part un altre, el que trobava a les cartes de la meva mare. ..... Em vaig dir que potser aquest altre pare sempre l'havia tingut i no me n'havia adonat mai, de tant que ocupava el primer, i vaig començar a penar que en un futur hauria de, o podria, fer un altre intent amb ell. 

Havia començat a tenir una sensació d'inevitabilitat: per motius que desconeixia, era allà on el meu pare em volia portar, en aquell planell batut per les allaus, sota aquella roca estranya, treballant en aquella ruïna amb aquell home. I em vaig dir: d'acord, papa, fes-me aquesta altra endevinalla, a veure què m'has preparat. A veure què hi ha per aprendre.

Després ens va cridar a cantar una cançó. Era la cançó que es canta quan mor un amant de la muntanya, la cançó en què es demana a Déu que a l'altra vida també el deixi caminar. Tan el Bruno com jo ens la sabíem. Estava tot bé, em semblava, fet com cal.

Del meu pare havia après, al cap de molt de temps d'haver deixat de seguir-lo pels camins, que en algunes vides hi ha muntanyes on no es pot tornar. Que en les vides com la meva i la seva no es pot tornar a la muntanya que està al centre de totes les altres i al principi de la pròpia història. I que només queda vagar per les vuit muntanyes per a qui, com nosaltres, a la primera i més alta ha perdut un amic.