El noi silvestre

El noi silvestre
de Paolo Cognetti

minúscula

Juliol 2018

La solitud és bona si la busques. Si et ve donada no és gens agradable. El noi silvestre és dels que la busca, la solitud. Amb 30 anys pateix una crisi existencial i en comptes d'encarar el futur i tirar endavant es refugia en indrets físics i mentals de quan era nano. I se'n va a la muntanya, a dos mil metres, per estar sol, per recordar aquells estius de la seva infantesa a casa els avis, que amb els seus pares grimpaven per les muntanyes. Però ara està sol. I va descobrint la companyia dels animals, els diferents arbres, la diferència del paisatge segons l'hora del dia... També arriben els pastor amb vaques  i més endavant els caçadors... Està en una borda solitària i a les nits te por. S'ha d'acostumar als sorolls de la natura, a distingir els diferents animals. Sembla mentida que volent com vol estar sol tingui por a les nits i no de pujar a un pic o una muntanya encara gelada o amb neu...

Vaig continuar pujant. Ja no m'aturava ningú. Ara era a la cresta entre les dues valls de la meva vida i caminava sobre lloses de pedra trencades pel glaç, i sobre aquella molsa tan flonja que es forma a tres mil metres. D'un costat de la divisòria d'aigües, el de l'edat adulta, el cel era límpid, d'un blau tan ple que semblava que tenia massa i volum. Del costat de la infantesa en pujaven glopades de núvols que s'arrissaven i s'esvaïen als meus peus. D'aquell costat hi havia passat vint anys, d'aquest els últims mesos: dues valls tallades per dos rius i dos rius nascuts a la mateixa muntanya. Era aquella muntanya, el Monte Rosa que ara tenia al davant dels ulls, la que unia el meu present i el meu passat. 

És un llibre bonic, molt descriptiu, tant d'estats d'ànim com de la naturalesa, plantes, arbres, animals i persones...