La ciutat i la casa

La ciutat i la casa
de Natalia Ginzburg

Club Editor

Juliol de 2018

Natalia Ginzburg fa d'un munt de cartes una novel.la complexa i senzilla alhora. Tota l'obra són cartes que s'envien família i amics d'ençà de la marxa d'en Giuseppe. Som a Roma i en Giuseppe té 50 anys i està avorrit de tot. De la feina, del seu dia a dia, de la por de quedar-se sense diners... El seu germà gran, a qui sempre ha vist com protector seu, viu a Princeton i li ofereix anar a viure amb ell. Fins i tot li troba feina de professor d'italià. Trobarà a faltar casa seva, les quatre parets, els petits detalls, el restaurant on dina sovint i el cafè dels matins... Però vol un canvi. `

Una pila de personatges ben diferents els uns dels altres però tots relacionats amb en Giuseppe es van escrivint cartes. Per escrit es diuen coses que parlant et calles. Tots tenen un tret en comú: la casa. La casa és per tots les quatre parets que els envolten i sempre hi ha una casa per llogar, per comprar, per vendre, canvi de casa, amunt i avall... I encara que les cases es vagin perdent segueixen en el seu imaginari com "la casa". 

La Lucrezia, casada amb el Piero i amb cinc fills, és la barreja d'una mare a l'antiga amb casa gran i ben servida, amb els fills sempre on vagi ella però amb ajuda... casa al camp, oberta a tothom i on cada detall de cobrellits i estris de la casa estan descrits amb minuciositat, i és també, o vol ser, la dona moderna, amb matrimoni obert, amb aventures quan li ve de gust perquè és molt enamoradissa. Va ser amant d'en Giuseppe  i ho van deixar quan ella volia abandonar al Piero. El Giuseppe li va dir que era un disbarat. Però segueixen essent molt amics, molt. Poden parlar entre ells com amb ningú més. 

La Roberta, dona forta i a punt d'ajudar sempre a tothom, cosina del Giuseppe. Ella és el pal de paller, el vincle entre tots. No vol que vengui el pis: els totxos són els totxos i si vols tornar no tindràs casa!

La Serena i l'Albina amb qui es troba sempre que va a les Margarides, la casa del Piero i la Lucrezia. Solteres, ben diferents una de l'altra.

L'Egisto, amic de tots i durant molt temps amic i veí de l'Alberico, el fill de Giuseppe.

L'Ignazio i altres personatges que van sortint a les cartes i per últim el fill.

L'Alberico, penso sempre en el gran avorriment que hi havia entre sa mare i jo, i que ell bevia a glopades, durant dies i dies, quan era nen... fill que li va sortir homosexual i amb qui tenia poquíssima relació. A base de cartes comença una mena de relació pare-fill que no hagués sorgit només de converses. 

Penso que tots són persones que necessiten d'algú amb qui poder recolzar-se, molts d'ells insegurs, i que la comunicació i l'amistat els fa viure. Potser la Roberta és la que en comptes de necessitar on recolzar-se necessita a qui protegir i mentre tingui algú ella està be. A mida que vas llegint les cartes vas canviant d'opinió sobre cada un d'ells, o la matises, i sovint et cau millor algú a qui abans no t'hi haguessis acostat; veus defectes i virtuts i veus sobretot com es necessiten...

Després d'un enamorament la Lucrezia escriu: Em va dir que ens havíem de deixar. Alhora acabàvem de recuperar una intimitat i una complicitat. Però era una complicitat feixuga com una roca i ens servia només per dir-nos que no hi havia sortida. Així vam passar els darrers dies.

Està molt ben escrit. És un plaer llegir-lo amb una traducció acurada de la Meritxell Cucurella-Jorba. 

I tot i que he dit coses penso que no he dit res de debò. No sé com resumir el que he sentit llegint aquest llibre. És diferent. És real i a la vegada el veig llunyà, diferent... Hi ha moltes persones així i en el fons aquests personatges tenen la sort de comptar amb una cosa molt valuosa: l'amistat, paper i llapis.