Fer safareig

Fer safareig

33 contes per a adults

de Joaquim Brustenga Etxauri

Marcòlic Col·lecció

Editorial Alpina

Gener 2018

El meu germà ha publicat el seu segon llibre de contes. Són contes distrets, divertits o amb mala llet, sempre amb un final inesperat, diferent, que trenca esquemes. Els llegeixes bé, són curtets i a mi em van bé per llegir quan me'n vaig al llit. Ara començo a endevinar algun final. Però sempre sorprèn. 

M'agrada que es dediqui a escriure, Ho fa bé, li agrada i a nosaltres ens regala una estona molt agradable. 

He llegit la crítica que li fa la Teresa Costa-Gramunt i és molt completa i ben feta. Espero que no li sàpiga greu que l'hagi transcrit aquí. 

Enhorabona Joaquim per aquest nou llibre! I suposo que estàs ja camí del tercer...

Amb el seu segon llibre de narrativa, Fer safareig (Editorial Alpina), Joaquim Brustenga i Etxauri (Santa Eulàlia de Ronçana, 1951), ben conegut en l’àmbit de la poesia visual, torna a obsequiar-nos amb un recull de contes per adults en els quals, com en l’anterior Roba estesa (2015), destaca la paradoxa, així com els desenllaços imprevistos que sorprenen els lectors més aguts i experimentats. En aquests relats no esdevé mai el que s’espera, com en les millors històries policíaques o fins i tot de ciència ficció. Potser perquè l’autor parteix de la idea que a la vida tantes vegades res no és el que sembla.

Fer safareig és una frase feta, tradicional, pròpia del nostre imaginari col·lectiu, tot i que a les joves generacions els hàgim d’explicar que hi havia una vegada que a les llars no hi havia rentadora, i que les dones de la casa havien d’anar als safareigs públics a rentar, o a fer la bugada (una altra expressió popular). Entre ensabonades, cops de picador, esbaldides, lleixius i blauets, en aquell ambient de companyonia o de rivalitat, que de tot hi havia, es donaven converses tan sucoses i exaltades com les que tenien els homes de la casa al cafè o al casino. L’expressió fer safareig, doncs, vindria a ser com posar en circulació, en aquest cas històries privades, que des d’aquell moment gloriós ja es feien públiques, i que corrien com la pólvora, no tan ràpid com un tuit, però Déu n’hi do.

Joaquim Brustenga i Etxauri s’ha inspirat en aquest vell afer, tant com el món, de posar en circulació històries de la vida diària protagonitzades per gent corrent amb la qual, està clar, ens podem reconèixer i sentir empatia o rebuig. Amb habilitat narrativa ha creat uns relats de ficció en els quals no se sap on comença la realitat i acaba la fantasia. Són històries ben escrites i plenes d’enginy que van des del drama més descarnat a la comèdia de costums més sorneguera, com en Amor virtual o El mòbil, des del somni al misteri, des del despropòsit a la sorpresa, o, més encara, a l’esglai sense pal·liatius, com en Els fulls de la impressora o El sobre gris.

En la lectura d’aquests textos breus que poden ser llegits tal com l’autor els presenta en el seu llibre, o en l’ordre que triïn els lectors, en algunes ocasions m’he trobat rient, o dient gairebé en veu alta, oh. I és que aquestes històries escrites a cau d’orella d’un safareig imaginari atrapen els lectors per una indiscutible versemblança, així com entre ratlles s’endevina l’afinada intenció de Brustenga de mostrar els fils més amagats de la nostra intimitat, com en el sorprenent i somniós relat La carta.

Fa falta molta imaginació creativa per interpretar la realitat que mai no és vista sencera, sempre resten plecs ocults, en la forma literària amb què ho fa Joaquim Brustenga i Etxauri. Amb la bona excusa d’explicar situacions quotidianes, l’autor proposa als lectors una reflexió sobre la condició humana. Canvien els escenaris, els vestits, els costums, però cal veure com els instints (biològics) i anhels (espirituals) bàsics continuen fent-nos anar com ninots quan no adquirim total consciència de si i no ens governem i decidim per i sobre nosaltres mateixos. Com deia el pensador Joan Fuster, tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. En la vida privada i íntima regna la mateixa llei: o vius (amb els límits que tots tenim) o et viuen. Atzar, destí, voluntat, decisió, són vectors, línies de vida que es troben com fils d’or en les històries de llums i ombres que componen Fer safareig, un fris de la comèdia humana, però també d’una filosofia del quotidià.

Teresa Costa-Gramunt

article publicat a Eix Diari