Elles parlen

 

Elles parlen
de Miriam Toews

Editorial Les Hores

Agost 2021

Ens trobem en una colònia mennonita a Bolívia, la colònia Manitoba. Del 2005 al 2009 les nenes i dones de la colònia es despertaven al matí marejades, masegades, ensangonades, violades. Els homes i el reverend deien que havia estat coses de fantasmes i dimonis, un càstig de Déu pels seus pecats. Un dia descobreixen que són els homes de la colònia, els pares, germans, marits, veïns, que les violaven després de ruixar-les amb belladona. I es reuneixen en un paller per decidir què han de fer.

Aquesta història és real, però està novel·lada amb part de ficció i amb part d'imaginació de les dones.

August Epp va ser expulsat de la comunitat juntament amb els seus pares. La mare feia classes d'amagat a les nenes i el pare ensenyava pintures de Miquel Àngel. I el reverend Peters els va expulsar i van marxar a Londres. Morts els pares August decideix tornar i demana permís al reverend. L'accepten perquè veuen una ocasió perquè els nens aprenguin anglès, però els menystenen. 

És a ell a qui recorre l'Ona quan les dones s'apleguen en un paller per prendre una decisió sobre les seves vides. Els homes que van trobar violant les dones són ara  a la presó però la resta d'homes de la colònia són a ciutat buscant diners per pagar-los la fiança i després obligar les dones a perdonar-los. Tota la vida de la comunitat es regeix per la Bíblia, interpretada pels homes i explicada a la seva manera a les dones, ja que elles no saben llegir ni escriure. I amb el reverend Peters al davant. 

Les dones volen que August aixequi acta del que es digui en aquestes reunions. Tenen dos dies només abans els homes no tornin. Han de decidir si es queden i accepten seguir com abans, si es queden i lluiten o si se'n van. Hi ha des d'àvies, a filles i nétes, i totes diuen la seva, amb les seves diferències i problemes. 

La gràcia del llibre està, al meu parer, a més del dolor de veure que encara ara hi ha grups de dones, pobles, que viuen com aquestes dones, en fixar-te en el diàleg entre elles. Són dones sense cap formació, sempre pendents dels marits i dels fills mascles, sota la seva mà poderosa, però quan estan soles s'empoderen elles mateixes amb una força tremenda, fruit de la saviesa popular que traspua de les àvies. Te n'adones de com de diferents són i pensen i, al mateix temps, com s'ajuden unes a altres. De quina manera cada una d'elles suporta i viu la pressió dels homes de la colònia, com costa deixar la rutina diària, encara que sigui dolorosa, per anar a trobar el desconegut. Elles no han sortit mai del poble, no saben què hi ha a continuació del que els seus ulls veuen... 

I també veus com, malgrat tot, espurnes d'amor i de desig sorgeixen enmig del horror.

Quan parlen si és millor marxar hi ha un paràgraf molt bonic:

Has plantejat, Ona, un bon argument. Has dit que sens dubte des d'una certa distància és possible el perdó, la compassió i l'amor. I que l'observança de la nostra fe mennonita ens exigeix tot això. Per tant, realment ens n'hem d'anar per posar-hi aquesta distància. Potser en podríem dir perspectiva. Una nova perspectiva, racional, comprensiva i amorosa i obedient, que es correspongui amb la nostra fe, tot alhora. Tenim el deure d'anar-nos-en. No hi esteu d'acord? Que la paraula és perspectiva i que l'abastarem amb una certa distància?

I la Greta explica que sempre havia tingut por de la carretera que va de Molotschna a Chortiza. És tan estreta i hi ha uns estimballs tan fondos... No es va sentir segura fins que no va aprendre a centrar la vista al davant, carretera enllà, i no en el tros que tenia just davant de les eugues. Abans no en va aprendre, diu la Greta, el cotxe anava d'aquí cap allà, a batzegades d'un costat a l'altre. La Ruth i la Cheryl, les eugues, es limitaven a seguir les ordres que els donava amb les regnes, però eren unes ordres temeràries, abruptes, frenètiques i perilloses. El fet d'anar-nos-en ens proporcionarà la perspectiva de la llunyania que ens cal per perdonar, que és la de l'amor que cal, la de mantenir la pau seguint la pròpia fe. D'aquesta manera, la marxa no serà un acte de covardia, d'abandó, de desobediència ni de rebel·lió. No ens n'anirem perquè ens han excomunicat o expulsat. Serà una acte suprem de fe. I de fe en la bondat perdurable de Déu. 

És interessant seguir el fil de les converses de les dones, el que va pensant l'August mentre escriu, i el bé que es poden fer i es fan l'un a l'altre sense donar-hi importància, com a cosa innata en elles... 

La Margaret Atwood, autora de El conte de la serventa diu: aquesta novel·la, sorprenent, trista, colpidora, però molt emotiva, basada en fets reals, podria ser un un fragment d'El conte de la serventa. 

Potser sí. Però el llibre de l'Atwood és més que aquest fragment que diu ella... 

M'ha agradat llegir-lo. És àgil i ràpid perquè tot és diàleg, conversa... I et fa pensar i donar gràcies per tenir el que no tenen aquestes dones. Elles, però, tenen la saviesa popular i el respecte a les persones grans, aconseguida a través d'anys i anys, que molt sovint en falta a nosaltres.