La distància fins al cirerer

La distància fins al cirerer
de Paola Peretti

Traducció d'Anna Casassas

Amsterdam

Agost 2020

La Mafalda té nou anys i pateix la malaltia de Stargard. Ella sap que en poc temps deixarà de veure les coses que la volten, Ara té com una boirina i unes taques negres que no la deixen veure bé però en poc temps tot serà fosc. I té por de la foscor. El pare cada nit li llegeix algun capítol d'algun llibre. Ara li ha llegit "El baró rampant" i d'aquesta història s'ha quedat amb el nom pel seu gat, Ottimo Turcaret, i amb en Cosimo, a qui demana ajuda cada vegada que té un problema. 

La Mafalda sap com va perdent la vista perquè ha comptat quantes passes necessita fer per veure el cirerer que hi ha a tocar de l'escola. I cada dia són menys passes. 

Ella sap escoltar. El pare i la mare estan molt per ella, però parlen sovint en veu baixa i no la tenen al corrent de les coses que aniran fent. La novia del seu cosí Andrea, un noia índia, la Ravina, li regala un dia un pòster amb un flamenc que es vol menjar una granota. I a sota posa: No rendir-se mai de la vida. La Ravina sempre li diu coses que la fan pensar... 

LÉstela és una conserge de l'escola, és romanesa i parlen molt. Amb ella té confiança per parlar-hi i explicar-li coses que no diria a ningú. Quan l'Estela sap que la Mafalda està fent una llista de coses que vol fer abans de perdre completament la visió ella li diu que en faci també una altra. Que busqui les coses essencials, les que podrà i voldrà fer quan ja no hi vegi. I així va canviant el "jugar a futbol amb els nens" a "fer música"  i altres coses. No tenir por de la por, una altra cosa que va aprenent...

El Filippo és un company de classe amb no gaire bona fama. Però també té el seu problema i ell es dedica a ajudar-la i a fer que es diverteixi amb coses "essencials". I junts riuen i fan de les estones que estan junts espais de rialles. 

El cirerer té un paper molt especial al llibre, part per l'àvia que ja no viu, pel Cosimo de la novel·la, i pel que significa per a ella com a refugi, com a espai seu, com a tranquil·litat. 

I tot el que explica l'autora es veu molt real, és molt real, perquè s'ha inspirat en la seva pròpia malaltia. 

És dolç i bonic seguir l'evolució de la Mafalda i dels qui la volten. Tot el que fan tots, cadascú a la seva manera, per aquesta nena, i com és ella la que ha de prendre les decisions sobre la seva vida inspirada o ajudada per tot el que li han dit o ensenyat els qui l'estimen.

Com a assignatura pendent m'he de llegir El baró rampant de Italo Calvino!