Orígens

Orígens
de Amin Maalouf
Premi Méditerranée 2004

La Campana

Setembre 2011

Sóc d'una tribu que sempre ha estat nòmada en un desert de les dimensions del món. Els nostres pobles són oasis que abandonem quan la deu s'asseca, les nostres cases són tendes amb un vestit de pedres, les nostres nacionalitats són qüestió de data o de vaixell. L'única cosa que ens lliga els uns als altres, per sobre de les generacions, per sobre dels mars, per sobre de la Babel de llengües, és la sonoritat del nom. Un cognom com a pàtria? Sí, és així! I, com a fe, una antiga fidelitat!

A la biblioteca que em va deixar el meu pare, hi ha una obra preciosa que descriu l història de la família des dels primers segles fins al començament del segle XX. Igual que la majoria dels vell llibres àrabs, porta un títol llarg fet d'hemistiquis que rimen, que es podria traduir lliurement com "L'arbre de les branques tan llargues i altes que no es pot pretendre recollir-ne tots els fruits", en al•lusió al repte immens amb què es troba el investigador que vol reconstruir el recorregut de la família.

L'autor ens explica en aquest llibre els orígens de la seva família; no les arrels que com diu ell s'enfonsen a terra i mantenen l'arbre captiu; i això no li agrada.

És historiador i comenta que als 30 anys el van trucar que havia mort el seu pare. Se'n va anar a La Muntanya i va ser allà un temps. Va preguntar alguna cosa del seu pare, de la família, però no s'hi va aturar gaire. Al cap de molts anys un amic diplomàtic li va preguntar si tenia res a veure amb un cubà que duia el seu mateix cognom. Llavors li va agafar una mica la febre de buscar; sabia que un germà del seu avi havia marxat a Cuba i que hi havia viscut i mort. La seva mare li va enviar un plec de cartes antigues i li va comentar que a La muntanya en un armari hi havia molts papers antics. I llavors s'hi va posar com a historiador, buscant, anant a trobar els documents de la seva mare,parlant amb gent que encara podia recordar alguna cosa de la família... Tota la història gira al voltant del seu avi patern Botros.

L'àvia hauria estat l'única que m'hauria pogut dir què posava exactament la carta del seu germà, si jo hagués pensat a preguntar-l'hi... L'havia llegit i rellegit, les paraules per força se li havien quedat gravades a la memòria per tota la vida. Quin greu em sap haver tingut tan poca curiositat! La presència dels vells és un tresor que malgastem amb afalacs i paraules buides, i després ens quedem per sempre amb un pam de nas; darrere nostre resten uns camins imprecisos, que es dibuixen un trosset i es perden en la pols.
 

No explicaré aquí tota la història perquè és llarga i enrevessada; però verdaderament l'autor va fer una bona feina. En Botros guardava còpia de tots els seus escrits, de les cartes que enviava i rebia, de tot el que pogués deixar un rastre... I va ser un personatge controvertit, amb dubtes i problemes, pal de paller de la família, estimat i menystingut...

Nosaltres, les ànimes nòmades, venerem els vestigis i el pelegrinatge. No construïm res que sigui perdurable, però deixem rastres. I algun soroll que s'allarga.

Et vaig conèixer com un home lliure que es negava a confraternitzar amb els éssers de dues cares i es negava a reconèixer cap creador que no fos Déu. La gent segueix molts camins i es pensa que arribarà fins a Ell, però L'acaba oblidant i adora el camí i prou.

He gaudit llegint aquest llibre, amb la història d'aquesta família que com a cognom tenen el de la tribu, Maalouf, del poble, que a partir del Líban s'escamparà per tot el món. I que malgrat les separacions, les distàncies, les idees diferents, sempre se senten membres d'una mateixa família, d'un clan, que els marca i els diferencia. Seguim la història de la família a través de les convulsions de l'Imperi Otomà, i contemplem la diàspora de místics, francmaçons, professors, comerciants, somiadors, políglotes i cosmopolites. Veiem l’evolució de les persones, dels costums i de les idees i sobretot ens emociona l'amor a una família que és l'única pàtria d'aquest escriptor en l'exili.

És un llibre per rellegir; és massa bo per oblidar-te de frases, motius, històries...