Retrats de la Belle Époque

Retrats de la Belle Époque


Caixaforum
amb els Amics del MNAC

8 de setembre de 2011

La Belle Époque es situa entre el final de la guerra francoprussiana i la Primera Guerra Mundial, des de l'última dècada del S XIX fins a l'any 1914. L'exposició està molt ben organitzada: comença per l'època rica, de pujança econòmica i acaba quan tot comença a fer fallida: i tot això es reflecteix naturalment en la pintura.

En plena eufòria de la fotografia qui tenia diners volia una pintura per poder diferenciar-se de la resta i per això en aquest temps trobem molts retrats. És curiós veure la mateixa persona pintada per dos pintors diferents, com per exemple Cléo de Meromé, ballarina, pintada per Boldini, sensual, bellíssima i en un altre quadre pintada per Benedito que més aviat se la veu com una burgesa rica i temorosa. Naturalment l’identifiques més amb Boldini!

Hi ha quadres de força pintors però destaquen per importància Sargent, pintor excepcional de retrats, influït per Velázquez, que durant 10 anys es va dedicar exclusivament a pintar la família Boit; en acabar va fer un canvi total i es va dedicar a paisatges i belleses exòtiques. Vernon Lee i la figura de l’empresari Boit són les que més m'han agradat. I sobretot la dona de verd, 'Duquesa de Sutherland'.

Boldini, pintor de belleses sensuals i atrevides i de nens i persones en postures desenfadades, com en moviment. Té quadres bellíssims. Destaca La senyora de rosa.

Sorolla, prou conegut per tothom, en aquesta exposició destaca especialment el retrat de la seva filla Maria, Maria amb barret, exquisit.

Ramon Casas, amb "La Sargantain (o Júlia)", primer amant i musa i després muller, noia del carrer. Té una força enorme, uns ulls que et travessen i s'agafa fort a la cadira deixant veure la força sensual del seu cos a través de la roba. No et cansaries de mirar-lo. Casas va trigar a casar-s'hi perquè la família no volia aquella noia senzilla, sense status social.

Rusiñol i Steinlen ens ensenyen la part de la societat que no entrava en aquesta roda. Retaten les prostitutes que, mal pagades a les fàbriques, havien de fer el carrer en sortir per podar arribar a fi de mes. I Toulouse-Lautrec no podia faltar amb els seus retrats foscos de les nits parisines tan característics.

I ja al començament de la davallada Anglada Camarasa ens regala una Sibil•la, personatge necessari quan arriben moments de penúria,

i també podem veure la desesperació i la solitud en retrats de Schiele, malalt mental, i Kirchner com La cuina alpina; aquest últim és colpidor perquè vol donar vida a la pintura amb els colors però la seva figura abandonada sobre la taula i l'aspecte de càpsula tancada o cercle de l'habitació et mostra amb impudícia el seu desesper.

En resum, una gran exposició, amb pintors coneguts i no tan coneguts, tots units per una època determinada i unes circumstàncies semblants i tan diferents entre ells.

Val la pena anar a veure l’exposició!