L'espia del Ritz

L'espia del Ritz
de Pilar Rahola

Columna

Octubre de 2020

Em costa llegir la Pilar Rahola. Hi ha prosa que llisca com aigua per pedra llisa, sense entrebancs, que flueix sense adonar-te'n i passes les pàgines amb tranquil·litat d'esperit. La Pilar Rahola et fa anar per camins pedregosos, amb cops d'aigua i ventades que et fa estar més atent a com diu les coses que el que signifiquen realment. Però és el seu estil i s'ha de respectar. I el llibre és interessant i sobretot molt ben documentat, com era d'esperar tractant-se de la Pilar Rahola.

En Bernard Hilda amb la Flora, la seva dona, i un grup de músics fugen a través del Pirineu de la França ocupada. Són jueus i no poden romandre a França. Part de la família se'n va a EEUU i part queda a França i acaben en una càmera de gas. 

Ells arriben a Barcelona i amb una carta de recomanació entren al Ritz on el director els facilita tot el que necessiten. I ells s'ofereixen a tocar a l'hora de sopar. I és tan l'èxit que aconsegueixen que s'hi queden. Ells viuen la diferència entre la gent amb abrics de pell i carregats de joies que van al Ritz a sopar i la realitat al carrer, amb la misèria i els afusellaments del Camp de la Bóta. A través d'un altre contacte comencen a espiar a la gent que va al Ritz, nazis i feixistes. Això els porta la satisfacció de fer alguna cosa pels altres i també algun ensurt i mala estona.  

Per altra banda la Mercedeta, dona d'uns 50 anys casada amb un feixista, descobreix una colla de persones del seu cercle que porten una vida diferent. Torna a viure un ambient que des de la seva joventut havia ja oblidat, sempre al costat d'un personatge sinistre i masclista. I d'aquesta manera entrarà al cercle de persones que formen part de la història del nostre país, del dia a dia, persones sense nom ni cognom però que no van deixar mai d'ajudar a qui ho necessitava en aquella Espanya franquista, feixista.  

Llibre entretingut i el que més m'ha agradat és que els personatges són reals. Al final del llibre t'explica cada un d'ells com va viure, on va morir... Això m'agrada... Per això dic que la Pilar Rahola es documenta força abans d'escriure res.