La Bête

La Bête
de David Hirson
Traducció: Joan Sellent

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran


8 de novembre de 2012


Direcció: Sergi Belbel
Actors: Jordi Boixaderas, Carles Martínez, Gemma Martínez, Pepe Blasco, Míriam Alemany, Manuel Veiga, Anna Briansó, Jordi Bosch, Abel Folk, Queralt Casasayas

Em feia il·lusió veure l'Anna Lizaran en el paper de la Bête, però no ha pogut actuar i en Jordi Bosch ha superat amb escreix les expectatives que teníem posades en l'obra. És en veritat una Bête! I té el mèrit afegit que ha hagut de prepar-se en només tres setmanes. I el seu paper és esgotador, llarguíssim, histriònic i tot el que vulguis afegir-hi. El primer acte és només ell. Els altes actors queden totalment en segon pla, tot i ser molt bons i treballar molt bé. Però la Bête és imparable. No para de parlar, de ficar-se en tot, d'interrompre... és el verb continu.  I a més, gràcies a l'excel·lent traducció de Joan Sellent, tota l'obra està en versos alexandrins. Una joia! 

A la segona part el paper està més repartit tot i que la Bête continua essent el protagonista per excel·lència. Bravo pel Jordi Bosch i pel Sergi Belbel que s'acomiada de director del TNC amb una gran obra i amb uns grans actors. 

La història està situada en un poblet de França al segle XVII. El príncep Conti és mecenes d'una companyia de teatre i els ha aixoplugat en un indret fixe i paga les obres. El director d'aquest teatre és Elomire, anagrama de Molière, que s'està fent un nom per succeir a Corneille, el gran tràgic francès.  Però el príncep comença a estar tip dels melodrames avorrits i repetitius que els presenta Elomire i el fa acceptar a Valere, còmic de carrer, groller i vulgar. Això és un afront per Elomire que no el vol acceptar i lluita per conservar els seus ideals i no deixar-se subornar pel pa i sostre de què gaudeix. Un debat entre dues visions de teatre, molt llunyanes una de l'altra, acaba complicant la situació i Elomire ha de prendre una decisió. Les dues posicions tenen part de raó i estan expressament explicades des dels punts de vista més allunyats possibles. 

Em va cridar l'atenció un detall, un petit detall. En el moment en què Elomire veu clarament que la seva companyia prefereix seguir a Valere tot renunciant a les seves conviccions ètiques, artístiques i morals, només una persona el comprèn, el mira i li fa veure que està amb ell: una noieta jove, adolescent, que fa de minyona, i que es nega a parlar; només diu monosíl·labs que continguin la lletra u. I en aquest moment parla! I se li aneguen els ulls veient marxar a Elomire... Potser sí que en la joventut, tant abans com ara, hi ha el futur d'un món nou més ètic, bell i moral i que en ells hem de confiar!