dilluns, 31 de maig de 2021

Gina

 


Gina
de Maria Climent

Club de lectura Santa Eulàlia de Ronçana

l'altra editorial

Maig 2021


Entre que és una primera novel·la i que el començament no em va captivar vaig pensar que devia ser una novel·leta d'aquestes d'ara que no et diuen res de nou. Però de seguida me'n vaig adonar que estava davant un gran llibre. 
Vaig llegir sobre l'autora i vaig saber que li havien diagnosticat esclerosis múltiple, com a la Gina de la novel·la, i que ella també era del Delta, de Masdenverge, i sobretot una gràcia de l'obra, que per a mi la fa més valuosa encara, és que està escrita en ebrenc. 
Comença amb una Gina de 8 anys que passa els estius al Delta a casa els avis. El Delta serà sempre casa seva, el seu refugi, la tornada... Allà coneix primer l'Helène i després a l'Elisabeth, aquesta serà sempre la seva companya, la seva amiga, encara que passin anys sense veure's. 
La Gina és una nena, i serà una noia, una dona, amb falta d'autoestima, plena de dubtes, i culpabilitzant.se de tot el que diu o pensa. Als 19 anys comença a anar a una psicoterapeuta, la Franziska, alemanya, que l'ajuda molt. Li dóna les eines per superar les seves mancances i les frases que li diu ella les reté i l'ajuden en la seva vida adulta. Passa 2 anys amb ella i la retroba ja gran. 
Va coneixent nois, homes, però mai troba la persona adequada. Un dia té uns dolors poc corrents i li diagnostiquen esclerosis múltiple. Aquí veus les seves reaccions i intueixes a l'autora asseguda al despatx del metge escoltant i parlant. Són d'una naturalitat que només pot donar una persona que ho ha viscut.
Una característica de la Gina és que personifica els seus estats d'ànims. La por, l'ansietat, prenen forma humana, es fiquen amb ella al llit, se li abracen... Això l'ajuda a identificar-les i sap, en el fons, que si ha de conviure amb alguna d'elles millor fer-li un lloc a la teva vida i no preocupar-te'n més. 

La tristesa se t'assenta a la vora del llit cada dematí i pinta núvols al paisatge. La tristesa et pronuncia a l'orella una paraula impecable, te repeteix un desig prenyat de bons propòsits i, en canvi, te planta un buit al ventre com una casa de pagès, com una cambra buida, com un crit en el buit molt sord. A la tristesa no li has d'entregar sencera la vida, només li has de fer lloc a tots els espais de la casa, com un més de la família o com un company de pis imbècil i inevitable, que has de mirar d'estimar, perquè la tristesa existeix igual que tu. I viu en un silenci brutal. Però sabeu què: a la tristesa se l'ha d'examinar molt a fons, molt a fons. No fos cas que un dia passés a la vora una alegria i no sabéssem reconèixer. 
La culpa es va posar el pijama i va jeure al meu costat i se'm va abraçar gairebé ofegant-me el coll aquella nit en què el Fran no hi era, i el victimisme es va abaixar la bragueta i se'm va posar dret a l'altra costat del llit , des d'on em va agafar el cap amb una mà grandíssima i violenta perquè li fes una mamada a la força abans d'anar-se'n amb una altra. 

Moltes persones influeixen en la seva vida, són part de la seva història en diferents moments, el pis d'estudiants a Gràcia, la relació amb en Fran, les anades a Paris, la Lucia, l'Elisabeth, i  finalment l'escapada a Dinamarca on pren la més ferma i decidida decisió que la farà viure tranquil·la i feliç. 
El que m'agrada de la Gina és el seu afany de superació. Tot el que ella pot aconseguir amb esforç ho aconseguirà. Sap que és capaç de fer-ho. Per això es troba tan perduda quan vol quedar prenyada i no ho aconsegueix. Què més pot fer? No pot fer res... 
Tot el que li diu la Franziska li queda en el subconscient i l surt quan ho necessita. Va trobar la persona adequada. 
El tipus de relació que estableix amb l'Elisabeth és curiós. Ella diu que no li agraden les dones, que no és lesbiana, i sobretot ho veu i se n'adona quan va a Dinamarca, però a l'Elisabeth té ganes de besar-la... I quan una a altre, o amb la Franziska,  s'expliquen la sensació d'enamorament diferent d'enamorar-se d'un home o una dona és d'una delicadesa i harmonia  delicioses. 
Hi ha una cosa que trobo a faltar. La Gina passa per molts mal moments, sobretot els dos anys que passa sola en un piset de Gràcia, amb una depressió que aconsegueix superar gràcies a alguna frase, alguna paraula, dita per alguna persona especial, i per la seva voluntat que l'ajuda a sortir del pou. Durant tot aquest temps la Gina té un pare, una mare i una germana, i no fan acte de presència o ella, perquè no hi dóna importància, no ho comenta. I no està malament amb cap d'ells. quina mare, quina germana, abandona la filla en moments de dolor? La mare havia de saber que la Gina estava sola, que no estava bé... No ho entenc... 
Deixo aquí frases que voldria recordar, frases dites per la Franziska, o per la Gina... No són spoiler, senzillament m'agrada tenir-les a mà per recordar detalls del llibre. 

La primera vegada que vaig decidir anar a psicoteràpia tenia 19 anys. Així vaig conèixer la Franziska, la meua psicoterapeuta. Ho vaig decidir perquè vivia turmentada pel repte de viure. I això que la vida em somreia com somriuen los xiquets amb una pilota de platja.
Les pors eren, podríem dir-ho així, lo fil conductor del meu dia a dia: la por d'estimar la persona la persona equivocada. Sobretot això. Imagina't acabar-te cassant amb qui no toca. Com en pots estar segura? La por de perdre el temps -lo temps, valga'm déu, la cursa que saps que tens perduda abans de començar-, la por de provar les drogues i la por de no provar-les. La por de decebre, la por del ridícul, del rebuig, la por de posar-me en risc, la por d'avorrir-me, la por de passar per la vida sense haver viscut. Com veieu, tots pors de mentida. Les pors felices. 

Què has après? -La Franziska sempre em feia treure alguna conclusió de tot.
-Que m'encanta viatjar sola, ho acabo de descobrir. Que no et coneix ningú, i no has de fer el que volen els altres, no has de donar explicacions. Vaig sentir una llibertat total. Crec que anar-se'n sola de viatge és una cosa que s'hauria d'ensenyar a l'institut, fer-ho obligat coma assignatura troncal. És una manera brutal de ser tu. Diria que hai après que sempre més, quan estigue perduda a la vida, tornaré a viatjar sola, sense mapes ni bitllet de tornada. 

-No puc continuar treballant aquí. Tinc la sensació que us estic regalant moltes hores de la meua vida, que entenc que és el vostre negoci i que per a vosaltres és normal, però la meua vida està sent una merda i passar-me-la aquí dins no m'ajuda. No puc deixar que tot segueixi igual, però pitjor. No puc continuar treballant aquí com si no hagués passat res. Comprendreu que no vulgui passar les hores d'esta vida curta i absurda aquí.  -Ho van comprendre, i tant que sí. Després vaig anar a casa i, mentre el Fran estava assajant per a un bolo que tenia aquell cap de setmana, vaig fer una maleta i vaig escriure-li una nota: "Perdona'm. M'he perdut no sé en quin pou, no sóc feliç, i això no anirà bé si un dels dos no està bé. Vull estar sola perquè no m'aguanto ni jo. Perdona'm. T'estimo. T'estime. T'estim". 

El dia que la gata se'm va llançar com una energúmena a la cara per esgarrapar-me el front, vaig sortir d'aquella vaig sortir d'aquella casa per anar-me'n a la meua. Em vaig passar la nit pensant i vaig arribar a la conclusió que la gata pútida aquella, lluny d'odiar-me, m'era aliada: estava intentant dir-me alguna cosa, en concret, que fugís del seu costat, que no fes anar per allà la meua vida. I l'endemà al matí vaig decidir que no veuria més aquell home.  
Saps què? -li diu la Franziska- Si tu has interpretat això és perquè estaves esperant un motiu, una explicació, per fugir de l'amo de la gata, així que ben vist. 

No et preparis per al pitjor. No serveix per res.

Cada vegada estic més convençuda que les converses curen. Que les dones xerrem entre natros sense més fi que xerrar, per buidar-nos d'angoixa, per l'alegria de saber de l'altra. La majoria d'homes, no. O no tant. Ells quan parlen és o bé per compromís, que s'haiguen trobat al carrer per casualitat i llavors s'expliquen la vida a manera de telegrama, com una espècie de convenció social, o bé per arribar a un fi. Per a les dones xerrar és el fi. Després d'explicar les penes a una amiga que saps que t'escolta, tens menys pesar a l'ànima. 

Sent el buit. Aguanta't! Un dia se'm va acudir respondre a la Franziska que em sentia com si l'estómac estigués essent xuclat cap endins a manera de forat negre i que, darrere l'estómac hi anava tota jo. Al buit de l'estómac, t'hi afrontes de cara!, em cridava coses així. La por, la mires als ulls fins que deixa de fer por, m'entens?! 

Tu, ja n'hi ha prou de lamentar-se, reprèn la vida! -em va cridar mentre jo m'allunyava una mica més valenta, una mica més gran, una mica més feliç.
Ja n'hi ha prou de lamentar-se. Duia esta frase enganxada al clatell des de la nit que mos vam acomiadar. 
Prou de lamentar-se. Una única frase de l'Elisabeth m'havia canviat l'actitud. Que de vegades no és la frase, sinó qui te la diu. Ara ja n'havia après la lliçó, només temia que la vida no em tornés a posar l'Elisabeth al davant.

Vaig fer arbres de precisió i tot sota la premissa què-és-el-pitjor-que-pot-passar, tal com m'havia ensenyat la Franziska. Tot i que més tard vaig llegir un llibre de ciència que assegura que les decisions les prenem abans que res amb el cor i després cerquem tot de raonaments que les justifiquen per fer-mos creure que les hem preses amb lo cap. 

La Franziska anys enrere tenia raó: Te'n vas al futur, te'n vas a viure vides que de moment no són i no saps si mai seran. Quina és la realitat ara? Com et sents, ara? Pots saber com et sentiràs demà? I el mes que ve? I ara, què tens i què vols? Ets el que penses o ets el que fas? Totes aquestes preguntes que ella em va inocular durant sessions i sessions de psicoteràpia m'anaven aflorant amb molta força aquells dies.
I sempre aquest per de no estimar-te. De deixar-te per a l'últim, deixar que alguna altra persona diferent de tu tingui un control capaç de destruir-te. 

Posa't crema!, me cridava amb aquell accent brusc i els seus ulls de color verd violeta fora de si. Que és una manera d'acariciar-te, de donar-te importància, ho entens? Encara que no et vingui de gust o no et sembli rellevant, ho és! A estimar-te, n'aprendràs posant-te crema! I allà em teníeu, adés i ara, untant-me la cara sense ganes amb la fe llunyana que allò fos l'inici de l'autoamor. 

Sempre vindrà algú, i estigues preparada perquè és molt probable que aquest algú sigui algú que t'estima i molt, a dir-te que no podràs. No se n'adonarà però estarà intentant sabotejar-te per si de cas no pots. La teva resposta, i això grava-t'ho amb sang, sempre ha de ser la mateixa: potser no puc, però potser sí. Tu contesta'ls que no seràs tu qui et diguis que no podràs fer una cosa abans d'intentar-la. Perquè imagina't si sí que pots i l'has deixat de fer pensant que no podies. Pot ser que deixis de fer una cosa perquè no et vingui de gust, et faci mandra, fàstic, vagi en contra dels teus principis, perquè et violenti, però per si de cas no la pots fer? Mai, això ja t'ho dirà la vida. L'únic que necessites de la gent que t'estima és que et digui endavant, si no hi arribes, t'ajudaré. 

Me n'adono que he posat moltes coses de la Franziska. És que cre que si la Gina se'n va sortir de tot va ser gràcies a aquesta persona que va saber donar-li les eines per sortir-se'n i la confiança  en ella mateixa. I aixó és molt, molt, important!