Animal de bosc

 

Animal de bosc
de Joan Margarit  -inèdit-

Proa Ossa Menor

Maig 2021

Acaba de sortir, aquest mes, aquest petit llibre de poemes inèdits de Joan Margarit, poeta i arquitecte, mort el 16 de febrer d'enguany. Casat amb Mariona Ribalta li dedica quasi tots els poemes d'aquest llibre anomenant-la Raquel. Són poemes que parlen de la vellesa, de la mort i de l'amor. 

Com tots els llibres de poemes s'ha de llegir a poc a poc i si pot ser en veu alta. Llegir.ne un, tancar el llibre, pensar-hi, rellegir-lo... 

Us en poso un parell, o més, que m'han agradat ja d'entrada. I un d'un altre poemari i que m'agrada molt. 

Record d'un camp

Era una vinya antiga al peu d'un marge

cobert per un desordre d'esbarzers i bardisses.

En netejar-lo, va quedar a la vista

-alt i segur- un mur de pedra en sec.

Transmetia bellesa i veritat,

igual que un bon poema,

perquè, per dir el que saps, calen els anys:

esperar que es confonguin els records

amb nosaltres mateixos.

Com aquell mur tan fort de pedra en sec,

necessitem un temps pel nostre assentament.

Llavors és quan ser vell té avantatges:

podem ser forts i clars, igual que el mur,

i no ignorar la mort, perquè ignorar-la

és no haver entès la vida.

L'última intimitat

Quan em rento les mans penso en el simbolisme

tan poderós que té un acte tan senzill.

Unes mans que s'estimen i treballen,

que són com tu i jo, que gairebé

fa els mateixos anys que elles que estem junts. 

Quan falti un dels dos,

l'altre, a les seves mans, començarà a sentir

això que, en aparença, haurà perdut.

Mentre hi hagi unes mans, hi serem junts els dos.

L'última intimitat, no imaginada mai.

La cuina

La finestra, tancada amb dues fulles,

dóna a peu de carrer. Durant l'hivern,

tenim el llum encès al matí fosc

i els qui passen ens veuen esmorzar. 

Més tard, si fa bon dia, un raig de sol

escriu un bell record damunt la taula:

el de nosaltres dos entre les altres veus,

primer de criatures; després les dues noies

i el noi, tantes converses i rialles. 

També tu i jo parlant

a la cuina, de nit, mentre ells dormien.

La por al que podia estar venint

i va acabar arribant.

Aquells matins de sol, les nits tranquil·les,

com si encara ens miressin els seus ulls.

Ara no hi ha camins que arribin des d'allí.

No hi ha camins, però no estem perduts. 

La muntanya més alta     -últim poema del llibre, abans de morir...-

Els animals de bosc l'estem buscant

però ens malfiem sempre de mirar massa amunt.

No conec cap resposta digna de confiança,

però haver-hi pensat és el que té un sentit. 

Des d'aquí avui escric protegit i envoltat

per tant de temps tots junts. Me n'aniré estimant-vos.

I alguna cosa meva intentarà tornar. 

La llibertat -d'un altre recull de pomes-

La llibertat és la raó de viure,

dèiem, somniadors, d'estudiants.

És la raó dels vells, matisem ara,

la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.

Són les places de toros amb cadires

damunt la sorra en temps d'eleccions.

Es el perill, de matinada, al metro,

són els diaris al final del dia.

La llibertat és fer l'amor als parcs.

La llibertat és quan comença l'alba

en un dia de vaga general.

És morir lliure. Són les guerres mèdiques.

Les paraules República i Civil.

Un rei sortint en tren cap a l'exili. 

La llibertat és una llibreria.

Anar indocumentat. Són les cançons

de la guerra civil.

Una forma d'amor, la llibertat.

Quina sort tenim amb tants poetes catalans que et parlen al cor!