Carta d'una desconeguda

 

Carta d'una desconeguda
de Stephan Zweig 

Club de lectura SER

Quaderns Crema 

Setembre 2022

Stephan Zweig va ser uns dels autors de la meva adolescència. A la meva mare li agradava molt i me'ls passava. Sobretot biografies. Aquest no l'havia llegit, o no el recordava... M'ha agradat. És un gran escriptor i si fas l'esforç d'endinsar-te en l'època pots entendre la vida i la passió de la "desconeguda". Una nena que s'enamora del veí de l'escala sense parlar amb ell, només mirant a través de l'espiell, controlant les entrades i sortides... I quan ja gran el coneix mai li diu qui és, de què el coneix. A la carta, quan explica tota la història conjunta de la qual ell no sap res, ho fa amb una delicadesa exquisida, amb cura de no fer-li mal, però demostrant que ella se n'ha pogut sortir sola. 

Aquesta història avui seria inversemblant. Però és bonica i suau, i no perd amb els anys si saps situar-te en un temps i uns costums i unes vides que no tenen res a veure amb els nostres temps. Temps que han canviat molt, molt! des que teníem 8 o 10 anys a ara que en tinc 75... Penso que coses que podria jo escriure també ho trobarien molt estrany els meus néts i nétes... 

Copio l'últim paràgraf perquè m'agrada, perquè malgrat que ell sempre ha estat respectuós i educat i agradable aquest final de llibre m'agrada d'una manera especial. Em retrata un home sensible que, com a home que és, no ha sabut llegir els missatges subtils, sense paraules, que li anava enviant la nena, jove, dona, que l'estimava sense remei. 

Ell va deixar anar la carta de les mans, que li tremolaven. Aleshores va fer memòria molta estona. Tèrbolament va sorgir algun record que li recordava una nena veïna, una noia, una dona que havia trobat en un local nocturn, però ers un record imprecís i desdibuixat, com una pedra que tremola al fons de l'aigua que corre i no se'n pot distingir bé la forma. Eren ombres que brollaven abundosament, que anaven i venien, però no se'n va arribar a fer cap imatge. Sentia records dels sentiments i tanmateix no aconseguia recordar. Era com si hagués somiat totes aquelles figures, com si les hagués somiat sovint i profundament, però com si només les hagués somiat. 

Llavors la seva mirada va passar al gerro blau que tenia davant seu, damunt l'escriptori. Era buit, d'ençà d'anys era buit per primera vegada el dia del seu aniversari. I es va esglaiar: va ser com si, de sobte, s'hagués obert una porta invisible i un cop d'aire fred penetrés des d'un altre món a la seva habitació en calma. Va sentir una mort i va sentir un amor immortal: alguna cosa se li va obrir dins de l'ànima i va pensar en la dona invisible, sense cos i apassionada, com qui pensa en una música llunyana.