Las dos amigas

 

Las dos amigas
(un recitativo)

de Toni Morrison

Lumen

Gener 2024

Toni Morrison m'agrada llegir-la. Una benedicció i La nit de les criatures són dos llibres més que recomanables. Jazz, un altre llibre seu, el vaig llegir fa molts anys i l'hauria de rellegir... 

Aquest, Las dos amigas, és totalment diferent.

El llibre consta de dues parts .La primera és la història de dues nenes. La segona part és un epíleg que escriu Zadie Smith on fa un llarg comentari del llibre. No dic que no estigui bé ni que no sigui interessant, però a mi m'ha cansat una mica. Crec que si ho hagués fet més curt hagués estat més interessant. Però és només la meva opinió. 

Les dues nenes, les dues amigues, de 8 anys, es troben un dia en un orfenat. Totes les nenes que conviuen allà han tingut, com diu l'autora, uns pares meravellosos i sants i ara són al cel. Elles dues no. La Twyla és allà perquè a la seva mare li agrada sortir cada nit a ballar i la Roberta hi és perquè té la mare malalta i no la pot cuidar. 

D'entrada ens trobem amb el xoc que la Twyla diu que la seva mare s'enfadarà si sap que l'han posada a l'habitació amb una nena de raça diferent, que fa mala olor i que no es renta el cap. 

A poc a poc es fan molt amigues, i van sempre juntes. Un dia hi van les mares i la diferència és brutal. La mare de la Twygi es presenta amb uns pantalons verds de pinces i sense res per menjar. La mare de la Roberta és alta i forta, porta una creu al pit i la Bíblia, i una pila de galetes i coses bones per menjar. 

Passen moltes coses juntes, i mai, mai, et diuen quina de les dues és blanca i quina negra. Hi ha moments que et sembla que ho veus molt clar i al cap d'un moment t'adones que no pot ser, que és al revés. 

Ja més grans es troben un parell de vegades. La Twyla de cambrera en un bar de carretera i la Roberta ben vestida amb una colla d'amics. Es van trobant i tan poden tenir una conversa normal recordant el temps passat com quasi no es saluden. 

Sempre recordant, però, a una cuinera de l'orfenat, la Maggie, mal girbada i que no parlava mai, que un dia va caure i cap nena la va ajudar. Totes se'n van riure, d'ella.  

L'última trobada de les dues amigues és la reconciliació, les explicacions, la vida que han portat i els motius pels quals han actuat com han fet. 

En el fons, el que intenta l'autora és que aprenguem a distingir el que és insignificant del que és significant.

No és el llibre que més m'ha agradat d'ella però si t'hi fixes és interessant i real, ara i aquí, i a qualsevol lloc i època. 

Copio el final de l'epíleg perquè crec que és una mica el moll de l'os del llibre, el que l'autora pretén que ens quedi quan l'haguem llegit. 

A pesar de todo, como a la mayor parte de los lectores de Las dos amigas, me resultó imposible reprimir el deseo de descubrir quien era la otra, si Twyla o Roberta.  Ah, qué ganas tenía de desenmarañar el asunto. Anhelaba empatizar efusivamente y con seguridad, por un lado, y mostrar frialdad, por el otro. Apreciar a la significante y rechazar a la insignificante. Pero eso es precisamente lo que Morrison había decidido impedirme de forma deliberada y metódica. Vale la pena preguntarnos porqué. Las dos amigas me recuerda que ser pobre, estar oprimido, ser inferior, estar explotado o ser arrinconado no es en esencia cosa de negros ni de blancos. La respuesta a la pregunta "Qué demonios le pasó a Maggie?" no dependía del destino, de la sangre ni de los genes, no era algo predestinado por la historia. Fuera lo que fuera lo que le hicieron a Maggie, se lo hizo alguien. Alguien como Twyla y Roberta. Alguien como usted y yo.