Una educación

 

Una educación

de Tara Westover

Lumen

Febrer 2021

Deunidó el llibre! Quan llegeixes una novel·la t'endinses en un món nou, desconegut, i gaudeixes i t'encantes o t'esgarrifes de les històries que llegeixes. Però quan ja d'entrada et diuen que no és ficció, que és la vida de l'autora, que un dia va decidir explicar la seva vida, t'agafes la lectura d'una manera força diferent. Sobretot quan l'autora et parla del segle XXI, o sigui que, encara avui, et pots trobar amb casos com el seu. Últimament això ja m'ha passat amb un parell de llibres. Amb Una família americana i amb Hijos de las Nubes, entre altres. 

la Tara va néixer a Idaho l'any 1986, dins una família mormona amb un pare extremadament religiós  rigorós. La Tara i els seus germans no van anar mai a l'escola, ni al metge, i quatre d'ells no estaven ni registrats. Ella no sabia ni el dia ni l'any en què va néixer. Quan va necessitar papers van anar pensant quin any devia ser i quin mes, per l'estació de l'any. El dia se'l va inventar... La mare entenia molt d'herbes i era la que curava a la gent del poble i assitia als seus parts. Tot era voluntat de Déu. Tant si sortia bé com malament. Sovint, per culpa de pare i d'un germà, van tenir accidents molt importants i no van voler mai anar a un hospital ni que els veiés un metge. 

Tara té talent per estudiar i pel cant. Però el pare la fa treballar en un desguàs que ha muntat a casa seva, amb un perill constant. I ajuda a la seva mare a barrejar herbes i fer locions per curar malalties. I també es dediquen a fer conserves, milers de conserves, per quan arribi el Dia Abominable, en què tot s'acabi i ells puguin seguir vivint i alimentant-se.  

La Tara està tan influïda pel seu pare, veu en ell un savi, un sant, que viu sempre amb l'ansietat de voler pensar com ell i actuar com ell i amb el sentiment de culpa perquè no ho aconsegueix. I aguanta les crisis violentes d'un germà perquè si Déu ho permet és així com ho ha de fer i el pare i la mare no hi posen res a favor seu. 

Als 17 anys aconsegueix fer un examen per entrar a la universitat i descobreix que no sap res. Que ha viscut tots aquests anys voltada només de la Bíblia i de lectures de profetes i homes savis mormons, però que no sap que hi ha hagut dues guerres mundials, un holocaust, ni res de res. I quan veu les noies vestides com van, i com parlen, s'amaga i fuig; no està permès en la seva religió. I no vol confiar-se a ningú. Una barreja de vergonya i de suficiència. El seu pare la lliga tot i estant lluny. Li agrada llegir i es va posant el dia. Un professor li suggereix que vagi a Cambridge a fer una trobada i que potser li aconseguirà una beca. Allà veu una vida encara més diferent però ja li va agradant. Però se sent descol·locada. Aquest professor, que intueix el que li passa li diu un dia: Te comportas como una persona que se hace pasar por otra. Y como si creyeras que te va la vida en ello. No se te ha ocurrido pensar que seguramente tienes tanto derecho como los demás a estar aquí. Debes fiarte del profesor Steiberg. Si dice que eres una estudiosa, oro puro, le he oído decir, es que lo eres. La persona en que te conviertas , la persona que llegues a ser, es quien siempre has sido. Ha estado en ti desde el principio. No en Cambridge, sino en ti. Eres oro. Y que regreses a la BYU, o incluso a la montaña donde naciste, no cambiarà quien eres. Es posible que cambie la manera en que te ven los demás, y aun la manera en que te ves a ti misma, pues hasta el oro parece mate con cierta iluminación. Sin embargo, eso solo es la apariencia. Y siempre lo ha sido. 

La Tara aconsegueix graduar-se a Cambridge, tenir algun amic, fer una vida que sembla normal... però en el fons, tot i tenir ja 27 anys, té l'ombra del seu pare que li va repetint el que li deia ja de petita i joveneta. Veu la seva cara, els seus ulls... Ha hagut de trencar amb la família per poder sobreviure essent ella, però no ha aconseguit arrancar de dins d'ella tot el que ha viscut i li han ensenyat mentre vivia a la muntanya.

Sembla mentida que avui en dia, en ple segle XXI, encara hi hagi famílies, i penso sobretot amb els joves, que viuen, els fan viure, una vida tan tancada. I que hi trobin refugi. Perquè de la família de la Tara no tots s'alliberen de l'opressió religiosa i familiar. Tres o quatre continuen amb els pares, sota aquesta ombra que ells veuen protectora  però que fa tan mal als qui ho consideren un recer. Sort en té la Tara d'un parell de germans i sobretot de dues ties que l'ajuden al final del seu alliberament. 

És molt fort pensar que en un país com els EEUU pot haver-hi reductes fanàtics d'una influència tan forta i penetrant que no deixi als fills acabar mai d'alliberar-se d'ells.