dijous, 25 de febrer de 2021

Si aquest carrer fos meu



 Si aquest carrer fos meu
de Stefanie Kremser

Edicions 1984 - Mirmanda

Febrer 2021


No pensava llegir aquest llibre. No em cridava l'atenció. Però vaig poder escoltar la presentació i em va animar a fer-ho.
És un llibre diferent i curiós. En principi sembla que no pot tenir massa interès tret de la varietat. La Stefanie, l'autora, ens explica els pas d'ella per totes les cases de diferents països on ha viscut. Sobretot de l'Amèrica Llatina i d'Alemanya. De pare bolivià i mare alemanya creix entre Bolívia i Sao Paulo per anar de joveneta a Alemanya, de ciutat en ciutat, depenent dels pares, dels estudis, de la feina... Si no em descompto passa per vint-i-dues adreces i cinc països diferents. 
La veus créixer a Sao Paolo i anar cap a Alemanya amb una tristesa infinita. Tota la seva vida és fer maletes, omplir caixes i canvi, canvi, canvi... Per a ella la seva llar és a Sao Paulo i hi torna sempre que pot. És una vida individualista, els pares van per la seva banda, ella va sola, amb amics que va trobant pel camí, i els avis els té molt lluny, a Sao Paulo. Un dia coneix un català que és a Alemanya, viuen com a parella, es casen, i quan li concedeixen una beca per vuit mesos a New York se'n van i troben allà un ambient que els acull i els agrada. Acabada la beca se'n van a a viure a Barcelona, i és on ella pensa i espera que serà la ciutat definitiva. 
Apart dels problemes d'adolescència, familiars, estudis, amics, ella té un problema més. Parla alemany, és rossa com els alemanys, però se sent boliviana fins al moll de l'os. Per tant no es troba mai en el lloc adequat. A  Alemanya va amb colles de sud-americans, a Sud-Amèrica es troba amb els alemanys. No té arrels, troba a faltar un lloc que sigui la seva llar, la seva casa, un lloc on arrelar. Quan coneix al seu marit comença una vida una mica diferent que queda reflectida en el que diu ella un dia. Són a New York i la mare del marit es posa molt malalta. Ell se'n torna a Barcelona per uns dies i la mare mor. La Stefanie agafa l'avió i es presenta a Barcelona. Arriba el dia de l'enterrament:
Vaig aterrar a Barcelona el matí del dia de l'enterrament.  Vaig constatar sense paraules que gairebé tots els amics havien vingut a donar el condol al meu marit i a mostrar-nos el seu suport. Tots havien compartit la seva alegria per la bec ai sabien que la seva mare estava molt malalta; tots l'havien animat en el somni de viure a Nova York malgrat el dilema familiar, i ara tots eren allà i l'abraçaven. Tenir un lloc al món és això, vaig pensar: pertànyer al cicle de la vida, l'amor, la creació i la mort. És això.
La meva conclusió és sempre la mateixa. Roda el món i torna al Born. Però has de tenir un Born, un lloc on hi tinguis arrels, on hi trobis un vincle familiar, d'amics, de gent, de costums... Som éssers socials i hem d'establir vincles. Sense ells trobarem un buit que no podrem omplir fàcilment i no ens en adonarem fins que ens trobem, com la Stefanie, dins d'un ambient que ella havia trobat a faltar sense adonar-se'n massa. 




Cap comentari: