El pavelló núm. 6

El pavelló núm. 6 

d'Anton Txékhov

Club de lectura de les Aules d'Enginyers

Minúscula

Març 2021

El vaig agafar perquè era de Txékhov. Però sabent que parlava d'un manicomi pensava deixar-lo si no m'agradava. Aquest tema m'angoixa, no m'agrada...  Però el vaig començar i ja no el vaig deixar. M'ha agradat molt. 
El doctor Andrei Iefímitx Ragin, home intel·ligent i culte, és destinat a un manicomi, en pèssimes condicions i ple de corruptes, en un petit poblet perdut de Rússia. Li agrada parlar amb gent intel·ligent, sobre filosofia i sobre la vida, però no troba ningú en aquell poble. Comença a anar dos dies a la setmana al manicomi però és un desastre. Cinc o sis homes tancats en una habitació, sense cap cura de res, i amenaçats contínuament pel Nikita, el qui els vigila, que només pensar en pegar i fer mal. Andrei fa allà visites externes i alguna vegada s'acosta al pavelló. Ell és un estoic i pensa que no s'ha de lluitar contra res. Per què treure el dolor d'algú si igualment morirà? Per què intentar coses noves si tot es redueix a les cendres? 

Un dia es posa a parlar amb un dels homes del pavelló, en Ivan Dmítritx Grómov. Té mania persecutòria. Casat amb dos fills, amb cultura, va perdre la família i no va saber ni poder aixecar cap. Sempre havia estat un nen, un jove, solitari i excitable, i amb la solitud i la precarietat la mania persecutòria li augmenta fins al punt que el porten al manicomi. Però és un jove format, intel·ligent, i el doctor, l'Andrei es va acostumant a anar cada dia a parlar amb ell. És l'única persona intel·ligent que ha trobat!.

Però l'entorn del doctor, la dona que el cuida, l'encarregat de correus que cada tarda passava per casa seva, l'ajudant que té al manicomi... tots els que el volten no ho poden comprendre i de mica en mica van estudiant-lo, van observant-lo i quan arriba un nou metge per ajudar-lo en la feina, aconsegueixen internar-lo. 

Les converses diàries entre el Ivan i l'Andrei són sempre filosòfiques. Andrei estoic, Ivan pragmàtic. Cada un d'ells defensant les seves tesis. És molt interessant. 

La gràcia de l'autor és la manera com defineix els personatges. Amb quatre pinzellades et descriu un personatge i el veus tan clar, te'l fas tant teu, que no voldria veure en un temps cap obra de teatre ni de cinema perquè no em canviessin el personatge que s'ha creat a la meva ment. Que fàcil que ho fa! Poques paraules i un retrat perfecte... Passa el mateix quan descriu el manicomi, els jardins, l'entrada, l'habitació... Els seus sentiments quan s'adona que l'estan examinant en cada moment perquè no entenen que es trobi a gust parlant amb un "boig". 

Com sempre que veig personatges així penso en la seva infantesa, en la seva vida, i trobo sempre una solitud que, acompanyada en aquest cas de malaltia, fan que acabin com acaben. Ni l'un ni l'altre han tingut mai companyia, sempre han estat sols, i a més, en el cas d'en Andrei hi ha una peresa, una mandra a reeixir, que potser acompanyat hagués pogut superar. L'Andrei volia ser eclesiàstic i el seu pare va enriure-se'n i el va fe estudiar medicina. I quan acaba la carrera ja no li ve de gust ser eclesiàstic. I el destinen lluny dels cercles intel·lectuals. No li falten diners i té poca empenta, tret força corrent a la Rússia d'aquella època. I es conforma  a passar els dies llegint i fent poca feina, sense ni pensar en canviar les condicions del manicomi. Fins que troba l'Ivan i pot tornar a parlar del que li interessa. El Ivan és optimista, li agrada la vida i creu que tot es podrà solucionar. Té esperit transcendent i discuteixen molt. Quan el Ivan li fa a l'Andrei el retrat de la seva vida, la del metge, l'Andrei se n'adona que hi ha una altra manera de viure, un altre món, que ell havia sempre obviat. Sembla que podria reaccionar. Però ja és massa tard. I a l'últim moment l'Andrei es pregunta si veritablement hi ha un transcendent més enllà... 

Copio dos texts que m'han agradat per recordar-los...

Diu el Ivan a Andrei: És que ha patit mai vostè? Té idea del que és el sofriment? .... Parlem de vostè. En tota la seva vida ningú no li ha posat la mà al damunt, ningú no l'ha terroritzat ni li ha pegat; està sa com un toro, vostè. Va créixer sota la protecció del pare i va estudiar a costa seva; i després, de seguida, va aconseguir una sinecura. Ha viscut més de vint anys en un pis sense pagar-lo, amb calefacció, llum i criada, i, a més, ha tingut el dret de treballar com i quan li vingués de gust, i també de no fer res. Vostè és un home tou i mandrós per naturalesa, i per això ha fet tot el possible per organitzar-se la vida de manera que res no el preocupés ni el mogués del seu lloc. En una paraula, vostè no l'ha vist, la vida, no en sap absolutament res, i la realitat, la coneix només teòricament. I menysprea el sofriment i no se sorprèn de res per una raó molt simple: vanitat de vanitats, exterior i interior, menyspreu per la vida, el sofriment i la mort, comprensió, bé suprem; tot això és filosofia, la que més convé al dropo rus. 

Parla l'Andrei: Un home intel·ligent, instruït, orgullós i amant de la llibertat, creat a semblança de Déu, no té altra sortida que anar-se'n a fer de metge a una ciutat de mala mort, bruta i estúpida, i passar-se la vida entre flascons, sangoneres i cataplasmes! Tot és xarlatanisme, estretor de mires i vulgaritat! Oh, Déu meu! 

No, no hi ha cap sortida, no n'hi ha. Som dèbils, amic meu... Jo era una persona indiferent, pensava amb agilitat i sensatesa, i només ha fet falta que la brutalitat de la vida em fregués perquè m'enfonsés..., per la prostració... Som dèbils, mesquins... I vostè també, amic meu. Vostè és un home intel·ligent, generós, que ha mamat nobles impulsos amb la llet materna, però així que va començar a viure, va quedar extenuat i va emmalaltir... Som dèbils, molt dèbils! 

On és en realitat la fina línia que separa al boig del que no ho és? 

Conte llarg, novel·la curta... a mi m'ha agradat!