dimecres, 10 de febrer de 2021

Any Carner

Any Carner

Ateneu Cingles de Bertí


9 de febrer de 2021


Vaig saber que hi havia una conferència i comentari de poemes de Josep Carner a càrrec de la Ruth Galve. Ella va ser professora dels meus fills als Jesuïtes de Casp i en guardem un molt bon record. I m'hi vaig apuntar. Oportunitats que et dóna el confinament... 

Josep Carner, "Príncep dels poetes"
Així va començar la Ruth la seva xerrada. Teníem uns poemes triats i va començar amb dos del llibre "Els fruits saborosos". La poma escollida és un poema que parla de la vellesa i que a mi m'agrada molt. Fa anys me'l van llegir en una classe de català i ja no l'he oblidat. Però la Ruth ens el va llegir acompanyat d'un altre poema, Les prunes d'or, dedicat a la joventut. Llegir-los junts i comentar-los fent comparacions és una manera nova de llegir poesia. Sembla mentida com pot canviar un poema i el suc que en pots treure. Gràcies Ruth!

 

 

LES PRUNES D'OR

En un incomparable triomf, Migdia mor.

Passada pel flameig, la terra s'aclivella.

Aglaia seu a l'ombra de la prunera vella.

Relluen delitoses, endins, les prunes d'or.

 

Oh cos d'Aglaia, bru com saonada fruita,

cimat de cabellera com d'una nit mortal!

Els llavis se li baden per a la dolça lluita

i té en els ulls un caire brillant com de punyal.

 

Les prunes d'or a Aglaia reüllen temptadores.

Són en una illa verda, cenyida de claror;

en el redós, a penes hi ha fresses torbadores:

un fregadís de mates, l'insecte en bonior.

 

Aglaia sent un mot. ¿És ella o el brancam?

I l'aire es torç, ardent d'una flama frisosa,

i la calitja parla d'una terrible fosa.

L'agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp!

 

Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla ...

Superbament s'aixeca, damnant el seu descans,

i enfonsa en la prunera les cobejoses mans

i enlaira tot el rostre, com si volgués besar-la.

 

I l'arbre, que amb un lleu serpejament de branques

sembla oferir-nos l'or, la mel d'algun pecat,

s'estremeix un moment de la ferocitat

del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques.

 

 

LA POMA ESCOLLIDA

 

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,

i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.

Ara que són al llit, els besa el solellet.

Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

 

—Oh petita Alidé, com és que plores tant?

—Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada

i sempre sec, i envejo les nores treballant,

i quan els nets em venen em troben tan gelada.

 

I no et sabria péixer com en el temps florit

ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,

i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen

i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

 

Lamon fa un gran sospir i li diu: —Oh ma vida,

mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,

i et tinc a vora meu com la poma escollida

que es torna groga i vella i encara fa perfum.

 

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred ens fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.

Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

 

 

Del llibre “El cor quiet” va llegir-ne uns quants, entre ells aquest que va comentar molt bé i m'hi va fer veure el que no havia vist mai llegint-lo.

 

EL RAIG DE SOL

 

Hi havia cada dia

un raig de sol que t’esperava aquí,

i em feia companyia

amb un dolç aire de venir per mi;

dava un reflex al sostre

com un aiguatge de mil ulls movents;

en un joc de cristalls s’emmirallava;

tots els seus grans de pols eren contents.

Durava encar, encar... De ta cadira

al peu, ja començava de dubtar;

a pleret cada porta resseguia,

dissimulant que s’estirés enllà.

Era tan viu, que em creia de sentir-hi

el borinot que brum:

mos ulls deixaven aviat el llibre,

em coïen de llum.

Lent, decebut, el raig de sol partia,

i jo, tombat, li endevinava, ullcluc,

aquella cara tota seriosa

que fa als enterraments, greu i feixuc.

De cua d’ull -era amb despit o amb pena?-

diagonal, em contemplava el raig;

i feia un salt enfora

abans de dir: -Me’n vaig.

 

De “Llunyania” va comentar Bélgica, avui més present que mai...

 

BÈLGICA

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,

m'agradaria fer-me vell en un país

on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,

i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres

guarnides d'arços, d'oms i de pereres;

viure quiet, no mai assenyalat,

en una nació de bones gents plegades,

com cor vora de cor ciutat vora ciutat,

i carreres i fanals avançant per les prades.

I cel i núvol, manyacs o cruels,

restarien captius en canals d'aigua trèmula,

tota desig d'emmirallar els estels.

M'agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,

on tothom s'entendrís de música i pintures

o del bell arbre japonès quan treu la flor,

on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats

de pipes, de paraules i d'hospitalitats,

amb flors ardents, magnífica sorpresa,

fins en els dies més gebrats.

I tot sovint, vora un portal d'església,

hi hauria, acolorit, un mercat de renom,

amb botí de la mar, amb present de la terra,

amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria

de veure, per amor de la malenconia

o per desig de novetat dringant,

cases antigues amb un parc on nien ombres

i moltes cases noves amb jardinets davant.

Hom trobaria savis de moltes maneres;

i cent paraigües eminents

farien -ai, badats- oficials rengleres

en la inauguració dels monuments.

I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,

hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys

per a l'amor, la joia, la solitud i els planys.

De molt, desert, de molt, dejú,

viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú

no se'n podria témer en fent sa via.

Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,

ben a recer, de brollador ben clar,

amb peixos d'or que hi fan més alegria.

De mi dirien nens amb molles a la mà:

- És el senyor de cada dia

 

I d'altres de Poesia, com aquests dos

 

DESTINS

La nit és lleu. Els dos amants s'han adormit.

Té dos presents l'Amor dintre la mà distreta.

   A qui darà l'enyor? A qui l'oblit?

 

 

PIETAT

A l’arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure

i l’últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.


Cap comentari: