Incendis

Incendis
de Wajdi Mouawad

Teatre Romea

12 d'abril de 2012

Direcció: Oriol Broggi
Actors: Clara Segura, Julio Manrique, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Claudia Font, Xavier Ricart, Xavier Ruano
Producció: La Perla 29


Molt, molt bona! I també molt dura. Els actors, sobretot els dos principals, la Clara Segura i el Julio Manrique, treballen molt bé. Cada actor fa el seu paper, els seus papers i no trobes ni una escletxa per criticar res, sinó al contrari.. És una obra difícil, llarga, més de 3 hores, i han d'acabar extenuats.

Una mare mor i deixa un testament força curiós. Té dos fills bessons, noi i noia i els deixa una carta a cada un d'ells; l'una per trobar el seu pare i donar-li la carta i l'altra pe trobar un germà i lliurar-li també la seva carta. Ells de tot això no en saben res, la mare no els ha parlat de res i feia cinc anys que no parlava. És un retorn als orígens, al Líban en plena guerra, amb tota la barbàrie de les guerres.

L'escenificació és molt bona. En el mateix pla hi veiem dues escenes, del mateix temps o del passat i el present, barrejant-se, començant la nova escena abans d'acabar l'anterior... Per això dic que han d'acabar esgotats els actors, perquè a més fan tots més d'un paper.

Si no heu vist l'obra, aneu a veure-la i deixeu de llegir el meu resum perquè com que jo el que pretenc amb aquests escrits és recordar coses que m'han impressionat o agradat i que no vull oblidar, ara escriuré coses que tot i que no us faran cap mal si després hi aneu potser voldreu sentir-ho de viva veu la primera vegada. Si no hi penseu anar, llegiu, llegiu...

Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes... Heu obert el sobre, heu trencat el silenci...

Nawal Marwan és la mare. De molt joveneta s'enamora bojament, té la seva gran història d'amor, i queda prenyada. Quan la seva mare se n'assabenta li diu: Tens dues opcions: agenollar-te i donar el fill que portes a la panxa, el teu fill no existeix, o et treus la roba que no és teva i te'n vas del poble, em deixes a mi, ho deixes tot i te'n vas per no tornar. Ella finalment s'agenolla... Té el fill i li prenen a l'instant. I diu al fill: T'estimaré sempre, passi el que passi. El personatge més important en la vida de Nawal és la seva àvia. Quan ja fa un any que li han pres el nen li diu: No en trauràs res de seguir sense fer res,  pensant només en el fill robat. Aprèn a llegir, a escriure, a comptar, a pensar... Jo em moriré en pocs dies. M'enterreu a terra i hi poseu una pedra a sobre. Quan sàpigues escriure torna i grava el meu nom a la pedra perquè he complert les promeses que vaig fer. I després, ves-te'n del poble, busca el teu fill, fuig d'aquí. I així ho fa ella. Torna un dia i escriu el nom de l'àvia a la pedra i amb una amiga va de camp de refugiats en camp, d'orfenat a orfenat, buscant el seu fill. I aquí sorgeix, o neix, “La dona que canta”.

Mentre, en el present, la filla comença a interessar-se pel misteri de la seva mare. Professora de matemàtiques ella veia molt clar que en polígon de la seva vida hi cabia la seva família: la mare, el germà... mai no pots veure tots els angles. Ara, es pregunta, on sóc? qui sóc? i decideix anar al Líban a investigar i trobar al pare. El seu germà. boxejador amateur, odia la mare i no es vol deixar convèncer;  a poc a poc, rere les troballes de la germana, es va trencant aquest odi i arriben les llàgrimes. Tota la història i tot el que fan, sempre amb l’ajuda i el suport del notari que els ha llegit el testament, amic de la mare.

No vull explicar el final. Ja el recordaré i és molt fort i molt dur. Dues frases de la mare em queden gravades: Passi el que passi sempre t'estimaré i Ara que estem junts tot anirà bé.

I quan ja sortíem, passant per l'escenari, hi havia a terra dues cartes que van llegir al final de l'obra, i les vaig agafar: una de la mare dirigida als seus fills bessons i l'altre dirigida al pare dels seus fills.

M'agrada copiar-les aquí per recordar-ho més tard.

Una vegada més, qui vulgui anar a veure aquesta obra que no llegeixi les cartes.

Simon,
que plores?
Si plores no t'assequis les llàgrimes
perquè jo no asseco les meves.
La infantesa és un ganivet posat a la gola
i tu l'has sabut retirar.
Ara, cal tornar a aprendre a empassar-se la saliva.
De vegades és un gest valent, aquest.
Empassar-se la saliva.
Ara cal reconstruir la història.
La història està esmicolada.
A poc a poc
consolar-ne cada fragment,
a poc a poc
guarir cada record,
a poc a poc
bressolar cada imatge.

Jeanne,
somrius?
Si somrius, no t'aguantis el riure,
jo no m'aguanto el meu.
És el riure de la ràbia
el de les dones que caminen de costat.
T'hauria posat Sawda
però aquest nom, tal com s'escriu,
en cadascuna de les seves lletres,
és una ferida oberta al fons del meu cor.
Somriu, Jeanne, somriu.
La nostra família,
les dones de la nostra família estem ofegades per ràbia.
Jo vaig estar enrabiada amb la meva mare
igual que tu estàs enrabiada amb mi,
igual que la meva mare va estar enrabiada amb la seva.
Cal trencar la cadena.

Jeanne, Simon.
On comença la vostra història?
El dia que vau néixer?
Llavors comença amb l'horror.
Quan va néixer el vostre pare?
Llavors és una gran història d'amor.
Però anant més lluny
potser descobriríem que aquesta història d'amor
té els seus orígens en la sang i la violació,
i que abans
el sanguinari i el violador
naixien d'una altra història d'amor.
Llavors,
quan us demanin la vostra història,
dieu que la vostra història, el seu origen,
remunta al dia que una noia jove
va tornar al poble on havia nascut per gravar el nom
de la seva àvia, Nazira, sobre la seva tomba.
Aquí comença la història.

Jeanne, Simon,
per què no haver-vos parlat?
Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició
de ser descobertes.
Heu obert el sobre, heu trencat el silenci.
Graveu el meu nom sobre la pedra
i poseu la pedra sobre la meva tomba

La vostra mare.

I la carta al pare dels seus fills:

Li escric tremolant.
Les meves paraules voldria enfonsar-les en el seu cor de botxí.
Faig força amb el llapis per deixar cada lletra marcada.
Guardant a la memòria els noms de tots els qui han expirat a les seves mans.
La meva carta no l'estranyarà.
Només existeix per dir-li que aquí els té:
El seu fill i la seva filla són davant seu.
Els fills que vam tenir junts són davant seu.
Què els dirà?
Els cantarà una cançó?
Ells ja saben qui és vostè.
La Janaaane i el Sarwane.
Tots dos, fill i filla del botxí i nascuts de l'horror.
Miri-se'ls.
La carta li ha donat la seva filla.
A través d'ella li diré que encara és viu.
Aviat callarà.
Ho sé.
El silenci és l'únic que em queda davant de la veritat.
La dona que canta.
Puta nº 72.
Cel·la nº 7.
De la presó de Kfar Rayat.

I el més fort i emocionant és el que ella escriu al seu fill primer i acaba dient-li: et vaig prometre que t'estimaria "passi el que passi".  Molt, molt fort i molt, molt dur. Només una mare pot arribar a aquest extrem. I per això necessita després el silenci...

Dura i poètica alhora, és un plaer pels amants del teatre. Com podeu veure m'ha agradat molt l'obra i m’agradaria llegir el llibre.
Oriol Broggi és un gran director!