L'estiu de la pluja

L'estiu de la pluja
de Rober Saladrigas

Edicions 62

Abril 2012

La Mariona, de 37 anys, viu i treballa a new York amb la seva parella, l'Ed. Una trucada de la mare la fa viatjar a Barcelona per veure i parlar amb el pare malalt.

Però allà ella s'adona que a Barcelona no es troba "a casa", ni a Viladrau, com tampoc s'hi troba a New York.

I constata amb sorpresa que no coneix els seus pares, que no sap res d'ells, ni del germà, ni dels avis. I per tant tampoc no sap res d’ella mateixa. I llavors comença una busca d'arrels, de voler saber... A qui havia admirat era a l'àvia Cesca i també tenia bons records de l'avi Marcial. I es fica al despatx de l'avi i va Sotalesfonts, el petit poblet on va néixer i morir l'àvia. I remena i parla amb la gent. En tota l'obra té més importància la figura dels avis que la dels pares. El pare està espantat i ella és incapaç de cap empatia vers ell, no sent pena ni compassió, està freda..., la mare vol fer pena als fills perquè l'acompanyin. Se'ls veu pobres d'esperit. I ella, tot i la seva edat, no ha madurat, no ha crescut; mai no ha volgut plantejar-se preguntes ni ha volgut buscar respostes. La seva relació amb l'Ed trontolla i tota ella és un garbuix. Però en el fons és com els pares, no té la valentia de l'àvia.

És un llibre on apareixen personatges d'una gran força però que per a mi queden sense resoldre, et deixen la mel als llavis. La protagonista és la Mariona i la veus incapaç d'acompanyar al pare en un moment que està espantat per la malaltia, ni d'estar amb la mare que vol conversa i companyia. Ni tan sols sap parlar amb l'Ed, només es consola buscant-lo pel sexe... i res més. I coneix al germà a través d'una conversa d'una nit... i no va més enllà, no el fa sentir-se comprès ni acompanyat.

Decideix escriure sobre la seva família per veure si en treu alguna cosa per aclarir les seves idees, però només escriu sobre l'avi Macial, l'àvia Cesca i el seu germà.

Crec que és força freqüent trobar-te de sobte que no coneixes als qui tens al voltant. Quantes vegades hem dit i hem sentit dir: si l'àvia visqués li preguntaria... o al pare, o a la mare...

La mort és força present en el llibre, però no de manera trista i morbosa sinó com un fet natural de la vida. I hi ha dos moments, recordant l'avi i l'àvia que m'han agradat molt. Tots dos van ser conscients que els arribava l'hora i es van desprendre de tot, van quedar nus, per rebre la mort que els arribava; cadascú amb el seu estil. Sembla que l'avi era descendent de jueus i Mariona diu:

Però just quan l’enterràvem al panteó familiar de Montjuïc, vaig tenir una visió extraordinària. No puc dir si de manera conscient o inconscient, però allà, al cementiri, mentre els operaris traslladaven el fèretre del cotxe a la sepultura ja oberta, vaig pensar en l'avi mor sense aflicció. Remolcada pels corrents de la imaginació, vaig veure 'l fent camí cap a les muntanyes de Judea, travessant un paisatge de terra color rovell sense cap arbre, ni un arbust, ni una clapa d'herba, impulsat per l'afany de localitzar la vall silenciosa de Josafat. No sé si en aquell moment se sentia feliç o infeliç, però juraria que taral·lejava una cançó deliciosa que a les meves orelles sonava com l'Hallelujah de Leonard Cohen. Avançava ple d'energia juvenil, amb ganes visibles d’arribar com més aviat millor al destí final del seu temps.

I el dia que entra al cementiri de Sotalefontss i es troba davant la tomba de l'àvia Cesca ens diu:

La Cesca era sota la pedra relluent, fosa en la terra (la seva terra) a la qual havia triat tornar. M'és difícil descriure la primera sensació. Vaig aspirar una glopada d'aire. Ara m’estava al peu de la tomba, quieta, sense saber què fer amb les mans i amb els ulls clavats a la llosa que en realitat no veia. Estava insòlitament calmada. No sentia dolor, ni temor, ni pena, ni irritació. No em passava pel cap res de semblant a la visió que havia tingut de l'avi pelegrinant per les terres de Judea mentre contemplava com l’introduïen a la fosa. Diria que llavors vaig assumir la seva mort veient-lo caminar en direcció a la vall de Josafat. Aquesta vegada era diferent: acceptava que la Cesca , la iaia Cesca, era morta, d'acord, però no implicava que se n'hagués anat del tot, perquè jo creia, de debò, que el seu cor (des d'on fos) bategava dintre meu. Això va canviar la meva percepció de la mort. En aquell moment, al cementiri de Sotalefonts, vaig reconèixer la magnitud transcendent de la vida. No sé explicar-ho de cap altra manera.

La lectura d’aquest llibre m’ha produït una sensació estranya. La mare de la Mariona és de la meva edat; ella és de l’edat dels meus fills. Quan torna a Barcelona i camina pels barris que ella havia estimat de joveneta camina pels carrers d’avui, els nostres, que són tan diferents de fa vint anys. Penses que et parla d’una vida i una família que podrien ser els teus veïns, al Putget, a Viladrau, a un petit poblet perdut però on ja s’han construït cases adossades... És un llibre actual, del nostre temps, amb personatges reals. I potser per això em quedo amb les ganes d’aprofundir més en alguns personatges...

Diu Robert Saladrigas: L'ambició de l'artista, en aquest cas el novel·lista, és abastar el món sencer: no n'hi ha prou d'explicar una petita història que no té punts de referència amb la totalitat, amb l'univers, sinó que l'ambició ha de ser de totalitat, d'agafar-ho tot.