Delacroix

Delacroix

Caixaforum
amb Isabel Larruy

20 d'abril de 2012

Eugène Delacroix ( 1798-1863) va quedar orfe als 17 anys i on oncle seu se'n va fer càrrec. Veient que no volia entrar ni a la vida política ni a la religiosa el va posar en un estudi d'un pintor. Allà Delacroix va descobrir que la pintura seria la seva vida. Però no ho va tenir fàcil. L'Acadèmia era molt rígida i estava molt estructurada i ell era un esperit lliure. Volia pintar les coses tal i com ell les veia. I per això l'Acadèmia el va tenir arraconat i el va criticar sempre.

Ja en els seus inicis quan va pintar el seu autoretrat o altres retrats mai no va fer el fons negre com feien els academicistes; el feia més clar. I sobretot en les seves pintures hi pintava sempre alguna cosa verda o vermella, colors que l'acadèmia, sempre fosca, rebutjava. Però ell creia que això cridava l'atenció i la fixava en parts de la pintura. Un exemple és un grup de persones, fosques i el personatge principal assegut, amb mitges vermelles. Dóna vida a la pintura i fa que t'hi fixis. El verd i el vermell és una constant en els seus quadres.

Va pintar una minyona mulata que tenien a casa; volia aconseguir el color de la pell, el vermell del mugró del pit, el clar sota les mans... El resultat és una pintura magnífica on va fer veure a la noia que era bella.

Delacroix va començar amb el neoclassicisme i va acabar impressionista. Una de les pintures que m'han agradat més és una batalla amb cavalls, no recordo el títol, on veus en un quadre taques de colors, impressionisme pur, i després en un altre, els cavalls i la batalla pintats sobre les taques, usant les taques per dibuixar els cavalls . Us poso quí les dues. A mi m'agrada més l'estudi que la definitiva.

Una pintura extraordinària i, per desgràcia, força actual, Grècia sobre las ruïnes de Missolongui, representada per una jove amb els braços i les mans abatudes però amb la mirada enlaire; no es deixaran abatre, lluitaran.

Pinta noies d'un harem del Marroc i és fort el contrast entre els noies assegudes, sense fer res, esperant que arribi l'home, i la negra que les cuida, tota ella moviment de maluc, de cara, de braços... És un estudi perfecte i no et canses de mirar-la perquè "veus" què està pensant...

Delacroix pinta també "La solitud de Crist", del Crist home. Una pintura de Crist a la creu i Maria Magdalena als seus peus va ser col·locat en una església  i ell la va fer treure; va dir que no era pintura per una església. L’expressió de Maria Magdalena, la seva figura, són perfectes.

També va pintar "El naufragi de Don Juan" que recorda "La balsa de la medusa" de Gèricault.

 I la mort de Sardanàpal. La majoria dels quadres són del Museu del Louvre de Paris.

Els seus últims treballs eren ja impressionistes, com aquest magnífic paisatge on s'hi poden trobar els trets característics del impressionisme.

Tot un recorregut, la pintura de Delacroix. Des dels començaments, influenciat per Goya de qui era un gran admirador, fins al impressionisme del final passa per moltes temàtiques -animals, flors...- i descriu un llarg camí de llibertat personal. Els seus companys li deien el pintor del pinzell borratxo.