De dioses y hombres

De dioses y hombres


Cine Maldà

25 de març de 2011

Direcció: Xavier Beauvois
Actors:  Lambert Wilson, Michael Lonsdale, Jacques Herlin, Philippe Laudenbach, Xavier Maly, Loïc Pichon, Olivier Rabourdin, Jean-Marie Frin, Olivier Perrier
Guió: Xavier Beauvois i Etienne Comar



Vuit monjos de l'orde dels Císter viuen en les muntanyes del Magreb cap als anys 90. Sota el monestir s'ha anat formant un poble, musulmà, que se senten protegits i acompanyats pels monjos i viuen confiats i amics. Els monjos treballen, porten mel a vendre al mercat, tenen cura de l'hort, preguen, escolten la gent del poble i un d'ells, metge, es dedica tot el dia a rebre malalts i, a més de donar-los medicines, els ajuda en petites coses que necessiten, Respecten la seva religió i els musulmans els respecten a ells.

Un dia un grup fonamentalista assassina uns estrangers, uns croats. Els estrangers corren perill i l'exèrcit vol protegir els monjos i fins i tot els demanen que tornin a França.

La reacció dels monjos és molt humana. El prior, més jove, decideix pel seu compte que es quedaran tots al monestir; els monjos li critiquen que hagi pres ell sol la decisió però l'accepten. A poc a poc van parlant i dos o tres monjos parlen de marxar. Parlant amb els musulmans del poble insinuen que potser ells se’n tornaran a França; que són com ocells en una branca i que nos saben què faran. La ràpida resposta d'una dona és: els ocells som nosaltres, vosaltres sou la branca; si la branca es trenca, on anirem els ocells? Qui ens acollirà? No volen l'ajuda del exèrcit, volen la protecció del monestir.

L'evolució del pensament dels monjos, enmig de les pregàries i els cants, amb el monjo metge curant els malalts, és molt humana i natural. Finalment decideixen tots quedar-se.

És impressionant una de les últimes escenes: abans de sopar, en el refectori, el monjo metge porta dues ampolles de vi i les deixa a la taula. I la càmera va enfocant un a un tots els monjos i com van canviant d'expressió. Primers, desconcert, després alegria; quan s'adonen què significa aquest vi, por i tristesa, alguna llàgrima, després conformitat i finalment alegria enmig de la tristor perquè han entès que la seva vida és estimar fins al final i estar amb la seva gent fins a la mort. És la representació perfecte del Sant Sopar: alegria i tristor, acceptació i coherència. Són escenes magnífiques! L'escena final, els monjos caminant per la neu, amb la boira que els engoleix és el símbol d'un final tràgic però compromès i viscut amb dignitat i amb coherència.

La pel•lícula es basa en un fet real, en la vida dels monjos del Císter del Tibhirine, a Argèlia, des del l'any 1993 fins al seu segrest l'any 1996.

La fotografia és esplèndida; la pel•lícula una mica lenta però penso que ha ser així perquè la vida del monestir és de pau, sense presses, tot i la molta feina que fan. Els càntics, les pregàries, les reunions dels vuit monjos per decidir què fer i prendre decisions, la cara del monjo més vellet, la figura del metge, el prior, el més jove que té por de morir, o més que por que es qüestiona de què servirà aquesta mort... tot junt fa que la pel•lícula sigui d'aquelles que quan surts creus vertaderament que has vist una cosa diferent, una cosa per la qual val la pena viure, el sentit de vida d'unes persones que són església, ESGLÉSIA amb majúscules. Bona gent ells, i també la gent del poble que no entén perquè es mata als estrangers, perquè es mata a una noia jove per portar vel... i que conversen amb els monjos per veure si aconsegueixen trobar un sentit a tot aquest mal.

Aneu veure-la. Val al pena!