Malditos bastardos

Malditos bastardos


Cinesa Diagonal

25 de setembre de 2009


Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino
Actors: Brad Pitt, Diane Kruger, Christoph Waltz, Daniel Brühl, Mélanie Laurent, Eli Roth, Michael Fassbender, Samm Levine, B.J. Novak, Til Schweiger, Gedeon Burkhard, Paul Rust, Michael Bacall, Omar Doom, Sylvester Groth, Julie Dreyfus, Jacky Ido, August Diehl, Martin Wuttke, Richard Sammel, Christian Berkel, Sönke Möhring, Mike Myers, Rod Taylor, Denis Menochet, Cloris Leachman, Samuel L. Jackson, Enzo G. Castellari


Quentin Tarantino i França sota l’ocupació nazi. Tots els elements per una pel•lícula violenta, cosa que a mi no m’agrada. Però vam anar a veure-la. I n’estic contenta.
No és una pel•lícula històrica; és ficció tot i que moltes coses segur van passar. La violència la trobem més en les paraules que en els fets. Sí que hi ha matança i morts però el mínim i no t’impressiona tant perquè el que es proposa el director no és impressionar-te amb descripció de la tortura sinó explicar una història de com hagués pogut anar tot.
Hi ha tres escenes molt bones: la primera de la pel•lícula, quan el coronel Landa va a una casa per esbrinar si hi ha jueus amagats, escena llarga i lenta però molt, molt bona; la del bar en el soterrani on es reuneix una colla per planificar la mort de Hitler i la del final, la del cine.
Brad Pitt no és el protagonista. Per mi, sempre que el veig el veig a ell i no al personatge que representa. El coronel nazi Hans Landa -Christph Waltz- treballa molt bé, sembla que ell sol ompli ja la pantalla, i la Shosanna -Mélanie Laurent- també dóna gust veure-la treballar. En general tots els secundaris treballen molt bé.
La música em va agradar molt. Sembla incoherent i per això et sobta escoltar Adamo o Morricone en una pel•lícula sobre els nazis.
L’última escena és potser per a mi la menys coherent. Es difícil pensar que un coronel tan intel•ligent com el Hans Landa es cregui una pantomima com la del final de la pel·lícula. Però potser sí que quan un està tan segur d’ell mateix i de les seves proeses pot cometre errors elementals.
No crec que arribi a ser un punt de referència com “To be or not to be” però a mi m’ha agradat molt. Tot i que dura quasi tres hores a mi se'm va fer curta!