Gordos
Gordos
Cinema Bosque
18 de setembre
Director: Daniel Sánchez Arévalo
Actors: Antonio de la Torre, Raúl Arévalo, Roberto Enríquez, Verónica Sánchez, Pepón Nieto, Fernando Albizu, Pilar Castro, Roberto Álamo, Teté Delgado, Leticia Herrero, Adam Jeziersky, Marta Martín, María Morales, Oliver Morellón
Havia de veure la pel·lícula. Em sentia identificada amb el físic i amb la problemàtica del tema. Tots els qui portem bastants quilos de més sabem que el problema no ve del menjar sinó del perquè mengem.
Però la pel·lícula és molt especial, molt diferent de com jo me l’imaginava. Es podia haver fet amb qualsevol col·lectiu d’addicció, com el tabac o la xocolata, i fins i tot amb col·lectius sense addicions però amb gent que són contradictoris amb ells mateixos, que s’amaguen els motius del perquè fan les coses com les fan, que ja viuen bé així, o ho volen creure, i la necessitat que té tothom d’explicar-se i de que algú se l’escolti. Sovint sembla que només d’explicar en veu alta el teu problema ja hi veus la solució.
Els actors treballen molt bé i hi ha coses creïbles però, potser a Madrid es veuen les coses de manera diferent, aquí no crec que la gent pensi i actuï com els personatges de la pel·lícula. Algun dels personatges són estereotips poc creïbles.
Sí que és veritat que tothom vol ser millor, fer més goig, mirar-se al mirall i somriure, però no sempre passa per tenir un cos 10. I si no observeu al terapeuta i la seva vida matrimonial...
També és veritat que quan un s’aprima canvia de manera de viure, fins i tot d’expressar-se; un se sent millor dins el seu cos. Però no si val a tornar-se a engreixar “perquè era més feliç abans”. Ni es tracta de tenir cada dia sexe amb un personatge diferent per deixar de menjar xocolata.
No sé encara fins a quin punt m’ha agradat o no la pel·lícula. Gent obesa n’hi ha molta, amb ganes d’aprimar-se també, però no totes les reaccions que trobem a “Gordos” són, per al meu tarannà, “normals”.
Som contradictoris, ens costa canviar d’hàbits, el caràcter pot variar segons com et vegis a tu mateix, tant si ets gras com si ets un filaberquí; l’important és que t’estimin com ets: aquí hi ha la clau de tot.
També he trobat la pel·lícula una mica llarga, potser repetitiva, i amb algun toc costumista dels anys 50.
Havia de veure la pel·lícula. Em sentia identificada amb el físic i amb la problemàtica del tema. Tots els qui portem bastants quilos de més sabem que el problema no ve del menjar sinó del perquè mengem.
Però la pel·lícula és molt especial, molt diferent de com jo me l’imaginava. Es podia haver fet amb qualsevol col·lectiu d’addicció, com el tabac o la xocolata, i fins i tot amb col·lectius sense addicions però amb gent que són contradictoris amb ells mateixos, que s’amaguen els motius del perquè fan les coses com les fan, que ja viuen bé així, o ho volen creure, i la necessitat que té tothom d’explicar-se i de que algú se l’escolti. Sovint sembla que només d’explicar en veu alta el teu problema ja hi veus la solució.
Els actors treballen molt bé i hi ha coses creïbles però, potser a Madrid es veuen les coses de manera diferent, aquí no crec que la gent pensi i actuï com els personatges de la pel·lícula. Algun dels personatges són estereotips poc creïbles.
Sí que és veritat que tothom vol ser millor, fer més goig, mirar-se al mirall i somriure, però no sempre passa per tenir un cos 10. I si no observeu al terapeuta i la seva vida matrimonial...
També és veritat que quan un s’aprima canvia de manera de viure, fins i tot d’expressar-se; un se sent millor dins el seu cos. Però no si val a tornar-se a engreixar “perquè era més feliç abans”. Ni es tracta de tenir cada dia sexe amb un personatge diferent per deixar de menjar xocolata.
No sé encara fins a quin punt m’ha agradat o no la pel·lícula. Gent obesa n’hi ha molta, amb ganes d’aprimar-se també, però no totes les reaccions que trobem a “Gordos” són, per al meu tarannà, “normals”.
Som contradictoris, ens costa canviar d’hàbits, el caràcter pot variar segons com et vegis a tu mateix, tant si ets gras com si ets un filaberquí; l’important és que t’estimin com ets: aquí hi ha la clau de tot.
També he trobat la pel·lícula una mica llarga, potser repetitiva, i amb algun toc costumista dels anys 50.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada