La vida pasa volando

 

La vida pasa volando
de Benno Aladjem Benbassat

JDB books

Juliol 2022

En Benno ha estat durant molts anys company del Jaume a IBM. Ha sopat a casa amb la seva dona i els seus cunyats. El coneixem. I vam saber que havia escrit aquest llibre. Vam demanar-lo de seguida i l'hem llegit els dos amb ganes. En Benno ha tingut una vida tan diferent de la nostra! I ho explica senzillament, pas a pas, sense muntar cap drama ni donar-hi mes importància. 

En Benno va néixer a Bulgària, de família jueva, i als tres anys va fugir amb els seus pares i dues àvies del nazisme camí de Palestina passant per Turquia i el Líban. A cada país s'hi van passar mesos esperant el visat corresponent per seguir el viatge. Acabada la Segona Guerra Mundial i amb 7 anys va arribar a Barcelona i es van instal·lar al barri del Putxet. Tot el que ell explica del barri i de la manera de viure se'm fa estrany. Nosaltres també vivíem a Barcelona i les nostres vivències són tan diferents... Va estudiar al Liceu Francès i va participar activament en les activitats de la Sinagoga. 

I un dia va decidir que volia explicar la seva vida als seus néts i va començar el llibre. Però aviat li van dir que no només els néts voldrien llegir-lo... i ja va dirigir-lo al públic, o família i amics en general. El pròleg de Vicens Villatoro ho explica molt bé. 

El llibre comença amb un paràgraf que vull transcriure. 

Guardo en mi memoria una foto tomada en la casa familiar de Plovdiv. La imagen muestra una cama de tamaño king size. De la manta beige emergen cuatro caras jóvenes y sonrientes. De izquierda a derecha: Oscar Aladjem, con pelo negro y la cara muy delgada, al lado, su mujer, Merry Garri, posa con una dulce sonrisa; junto a ella está su sobrina Susi Benbassat, es más joven, pero aparece más seria, como preguntándose si es conveniente hacerse la foto y, en el extremo, su marido, Moni Aladjem, rubio, guapo y con una calvicie incipiente. Por aquella época ya debía haber nacido Molly, la hija de Oscar y Mery, mientras que Susi y Moni serían aun recién casados. ¡Poco imaginaban de qué modo sus destinos iban a entrecruzarse! Sin embargo, en el momento de la foto yacían despreocupados sobre aquellos cuatro metros cuadrados de colchon.

Penso que pel Benno ha de ser la foto recordada amb més carinyo, amb més amor... 

En Benno explicava que algun estiu havia anat a un kibutz. Recordo escoltar-me'l amb atenció ja que no coneixia gens com funcionava ni qui hi anava ni com vivien. Ara veig que és allà on va conèixer a la seva germana Molly... Perquè la mare del Benno, la Mery, va morir de part i el pare estava obligat a treballar fora 6 mesos l'any. La família va insistir, quasi obligar, a l'Oscar a renunciar a la pàtria potestat dels seus fills i el Benno va ser adoptat pel Moni i la Susi. Ningú li va parlar fins que va ser gran que tenia una germana. La va conèixer estant ella de 7 mesos del tercer fill. La Molly sí que recordava un germanet però li van prohibir parlar amb ell i explicar-li. Tot va quedar en família... 

No vull explicar el llibre. Llegiu-lo. Només vull recordar algunes paraules del pròleg de Villatoro. Diu que El Benno va ser sempre un barceloní entre els jueus i un jueu entre els barcelonins. Encara que feia vida normal, escola, Barça, lleure com qualsevol nen el fet de ser jueu el feia exòtic i especial. I un contrast permanent  que veus en aquest llibre és, com diu Villatoro...

el contraste entre lo excepcional y lo cotidiano. La vida de Benno, y, por tanto, sus recuerdos, atraviesa un período de una extraordinaria intensidad histórica, repleto de excepcionalidades, algunas de ellas terribles. Excepcionalmente terribles, si se permite la redundancia. Pero es una vida humana concreta, personal, familiar, llena de vivencias cotidianas, aparentemente menores, que podrían parecer incluso rutinarias (y serlo). Él nos cuenta lo extraordinario desde lo ordinario. Lo excepcional desde lo cotidiano. No situa el ancla de sus recuerdos en los grandes temas de los que nos hablan los libros de historia, las guerras, el exterminio, las migraciones, las dictaduras. No es una narración en este sentido extrema, grandilocuente. Narra su día a día. Pero estos hechos extraordinarios estan ahí, no se esconden, no se podrían esconder ni queriendo -y no creo que quiera el autor- porque el dia a día está enmarcado y marcado por ellos. No se complace en el drama, y tendría motivos para hacerlo. Tampoco en la épica. Pero su vida ha discurrido fluidamente entre una cosa y otra. Y el contraste da vida a la narración. 

És una vida que es mou no només en el temps sinó també en l'espai: Bulgària, Tel Aviv, Barcelona, França... És amè i agradable de llegir i, una vegada més, veus un tipus de vida, a tocar del teu, i ben diferent. 

M'oblidava de parlar de l'espaniolico o judeoespañol! Era la llengua que parlaven els sefardites que vivien a diferents països entre ells. Hi ha tot un capítol escrit en espaniolito i naturalment s'entén tot. D'aquest tema m'agradaria parlar amb en Benno.... 

Benno, ens hem de veure una altra vegada! Ara t'escoltaré de manera diferent... 

Llegiu el llibre...