Que et plori el Tigris

Que et plori el Tigris
d'Emilienne Malfatto

Mirmanda

Juny-juliol 2022

Una petita joia! És un d'aquests llibres petits, que els pots llegir en un no-res però que et queden dins, que els vius, el recordes i els rellegeixes. 

Som al Irak. El riu Tigris és testimoni i ha estat testimoni de les penes i alegries de la gent que viu arran la seva llera. Avui està trist i parla. Com parla la noia, i els seus germans. Un capítol per cada un i el Tigris entremig. I també poemes de L'epopeia de Gilgamesh -que fa temps que vull llegir i no m'hi poso!-.  

Vull copiar els dos primers capítols, si se'n poden dir així, les dues primeres reflexions, per recordar l'estil del llibre. La primera reflexió és de la noia, sense nom. La segona del riu Tigris. 

Ha sigut com una onada. Un cop de mar que em pujava de dins. Al principi, no ho entenia. La terra em temolava dins el ventre. Com un cop a la porta, com una onada gegant. No ho volia entendre. He aixecat el cap. Uns coloms volaven en cercle arran dels núvols. A dins, l'onada refluïa. El cel ha tremolat. He caigut amb les mans a la pols, enmig dels vels negres. Una punta de cotó m'acaronava la galta. Després ha vingut el segon cop, el segon tro que s'esqueixa, la terra que tremola per segona vegada. Llavors, a terra, enmig dels vels negres i la pols, ho he entès. I l'univers s'ha ensorrat damunt meu.

Porto la mort a dins. Ha vingut amb la vida. Aquests cops al ventre, aquest esqueixament de la carn porten amb ell la mort, i la mort ja està venint. Arribarà d'aquí a poc, a la posta de sol, sentiré el seu pas una mica pesant, una mica desequilibrat, una mica coix, després la porta al final del passadís s'obrirà i la mort entrarà. 

Naixem amb sang, ens fem dones amb sang, parim amb sang. I d'aquí a poc, més sang. Com si la terra no en tingués mai prou de beure la sang de les dones. Com si la terra de l'Irak encara estigués assedegada de mort, de sang, d'innocència. Babilonia encara no ha begut prou sang. Durant molt de tremps, a la riba del riu, m'he esperat veure com l'aigua es torna vermella. 

Sóc el Tigris. Llarg com una vena sagrada, fa milers de llunes que travesso el desert. Vinc corrents des d'allà dalt, des de les muntanyes, caic a la plana, i tot seguit el desert, i encabat el mar, allà al final de tot, com una respiració. 

Sóc la vida i la mort. Sóc el principi i la fi, sóc les collites i les inundacions. Sóc les llàgrimes de Tiamat, morta a mans de Marduk. 

Conec la bogeria dels homes. Mil vegades he vist com la vanitat els duia a la ruïna. He vist elevar-se Assur i Nínive, he vist caure grans reis, i la pluja de Guilgameix ha inundat les meves ribes. Tots han tornat a la pols. Marduk va crear el món a partir d'un cadàver. 

Sóc el testimoni silenciós dels juraments i els drames que s'esdevenen a les meves ribes. Aquesta historia acabarà malament, també. La mort arribarà al seu moment. 

El drama de les dones a l'Irak. Una noia jove queda embarassada de Mohammed. I Mohammed mor a la guerra. La noia no té pare. Viu amb la mare, amb l'Amir, el germà gran i la seva dona Baneen, embarassada del primer fill, el seus germans Hassan i Ali, i la seva germana petita Layla. Cap d'ells voldria fer mal a la filla, a la germana, a la cunyada. Però sempre s'ha fet així. i encara que els germans plorin i abracin a la germana saben que no ho faran davant de l'Amir. L'Amir no sap encara que serà un assassí. És el cap de família. Li pertoca... 

He pensat en la meva mare, que s'encarregaria ella mateixa d'avisar l'Amir si tenia ocasió de fer-ho. L'honor és més important que la vida. Al nostre país, val més una noia morta que una noia mare. El metge m'ha preguntat què comptava fe, si tenia família fora, en un altre lloc, lluny. Li volia dir que eren tots morts, i que els que no ho eren em matarien.  Les paraules se m'han encallat al ventre. 

Cada capítol, cada reflexió, cada poema, cada paraula expressada pel Tigris són poesia i tristesa i valor i costum i respecte... sembla mentida que encara avui sigui així a molts llocs. No t'ho pots acabar de creure. Però ho llegeixes i ho diuen tot en un to dolç que no fereix, a ningú no donen la culpa, tot flueix pel camí fressat per tantes i tantes dones que han patit aquest ritual, aquest costum tan terrible.  

És el vespre. Tot és fosc. Allà, al carreró sense sortida. a la casa prop de la riba, és a l'habitació verda i espera la mort. 

I de sobte una angoixa terrible li ve, perquè ja no està tan segura de no haver tingut ganes de viure, i de conèixer aquesta criatura, i de sobte els cops de peu dins la panxa ja no li semblen tan terribles i allà dins hi havia potser més vida que no pas mort. 

Al carreró, la porta es tanca i el pas una mica pesant, una mica coix, una mica desequilibrat feia cap a la casa. A fora, el riu, era una cinta de plata sota la lluna. 

Potser és així com comença la conscienciació de les dones, l'enteniment dels homes? Potser començaran les dones a escoltar-se a elles mateixes, a ajudar-se entre elles, a rebel·lar-se contra els costums ancestrals dictats i executats per homes? 

Com podeu veure m'ha agradat molt el llibre !!!