El monstre de Santa Helena

El monstre de Santa Helena
d'Albert Sánchez Piñol

La Campana

Juny 2022

Sánchez Piñol de nou! No em puc resisitir i el llegeixo. Penso, però, que a més de distingir els llibres històrics i els de monstres acuàtics o no, també hem de distingir, cadascú segons el seu gust o el que espera trobar, quins són millors que altres. Per a mi, el millor amb monstres va ser  La pell freda. també em va agradar Tretze tristos tràngols, recull de contes. Pandora en el Congo no em va agradar tant... Pallassos i monstres sobre els dictador d'Àfrica i la gent que els ajuda de tots els païssos em va agradar molt. Victus encara no l'he llegit... 

Aquest del monstre de Sta Helena ha estat una mica una sorpresa per a mi. Em va agradar el resum que en feia la contraportada: reunir en una habitació l'Amor, la Cultura i el Poder, representats per Chateaubriand, la seva amant Delphine Sabran i Napoléo, pres a la illa de Santa Helena. Però tot i que es llegeix bé i t'enganxa no deixa de ser un més de monstres marins. Quan arriben a la illa i finalment poden veure a Napoleó descobreixen que els monstres tenen moltes cares. El fons del ulls de Napoleó són un pou de gel. I la comptessa Delphine poca cosa pot fer... T'ensenya la debilitat humana, com el gran escriptor es deixa entabanar per les paraules de Napoleó i com s'adona massa tard que un monstre ho és sempre.

Havia vingut a Santa Helena amb la pretensió d'unificar l'Amor, la Cultura i el Poder en un àmbit. El que no se m'havia ocurregut era que en ell, en la persona del Violador, ja es reunien i concentraven els tres principis, tot i que en la seva pitjor vessant: la literatura més dolenta, la forma més depravada de l'amor, i el modus més pervers de fer política. I m'he formulat la pregunta següent: què poden tenir en comu les versions més hórrides, més malvades i més indignes del'Amor, la Cultura i el Poder? I jo mateixa m'he contestat: la Vanitat; sí, la Vanitat. Una monstruosa Vanitat, eternament insatisfeta. I que ara potser jo podria fer servir per als meus interessos. 

El que més m'ha agradata és el final del llibre. La conversa de la Umbé amb la Delphine davant el Bigcripi, el monstre marí quasi mort, és molt bona. I també quan ella es troba amb Napoleó enmig del desastre del monstre. 

Després d'escriure aquest resum i d'anar fullejant el llibre per escriure me n'adono que potser m'ha agradat més del que pensava. esperava un llibre semihistòric i en això m'ha decebut. Però els personatges, el que pensen, com s'expliquen, com viuen les circumstàncies en què es van trobant, està molt ben relatat i hi pots veure reflectida la humanitat que ens envolta i de la qual formem part. I el final, per a mi, és genial!