Homenatge a Catalunya

 

Homenatge a Catalunya
de George Orwell

Club de Lectura de les Aules d'Enginyers

Edicions Ariel

Gener 2021

George Orwell va lluitar com a voluntari durant uns mesos en la Guerra Civil. Va arribar a Barcelona a finals del 1936 i va estar-s'hi fina a part del 1937. La seva mirada, típicament anglesa, ens deixa un dibuix molt clar de què van ser aquells mesos a Barcelona i al front d'Aragó. 

Orwell és anglès, 100% anglès. Per això sembla que el que explica es refereixi a una altra persona. No s'immuta. Relata el que veu, amb tot de petits detalls que et fan sentir que tu ets al seu costat veient i patint el que ell veu i pateix. 

A mi m'ha ensenyat molt. Hi ha un capítol al començament en què es dedica a explicar la diferència entre els diferents partits:  Quant al calidoscopi de partits  polítics i sindicats amb llurs avorrides denominacions - P.S.U.C., P.O.U.M., F.A.I., C.N.T., U.G.T., J.C.I., J.S.U., A.I.T., anarquistes- simplement m'exasperava. A primer cop d'ull semblava que Espanya sofria una plaga d'inicials. 

Com sempre l'esquerra repartida en mil trossos davant una dreta monolítica. Tot i que el P.S.U.C. aviat se'l va veure aliat amb la dreta. Orwell deia que els comunistes no podien guanyar la guerra perquè no volien la revolució. 

Ens ensenya una Barcelona ocupada per aquestes forces, amb la gent feliç i els que no els agradava dissimulaven... Amb gent amb ganes d'anar al front i carregar-se el feixisme que veien venir. Orwell es va afiliar a la P.O.U.M. i va anar al front d'Aragó. Explica amb detall la manca de tot: de sabates, roba, armes!, formació... gent molt jove, parla de nois de 14 anys, que mai han tingut una arma a les mans i els la donen el dia de la batalla: armes velles i que moltes no funcionen... L'entusiasme dels joves i també dels grans que els porten contrasta amb la tranquil·litat dels que seuen en una bona cadira rere una taula sense cap perill. Orwell recorda el fred, el fang, la gana, la falta de tabac, els polls! que se'ls fiquen pels pantalons... però de guerra poca cosa. Passen els dies i tenen als feixistes a 700 m. Arriben a parlar-se i tot. De tan en tant un tret perdut fereix o mata algú. Cap importància. És la guerra. 

Quan ell és ferit al coll explica tot el procés en un capítol. M'ha agradat molt. Com sempre ho explica "des de fora", però amb força detalls. És curiós perquè explicat com ho fa ell no et fa patir,  tot i que va ser una ferida molt important i un procés dur. És interessant... 

Ferit, torna a Barcelona i el canvi que veu és impactant. Ja no es veuen obrers pel carrer, la classe benestant torna a passejar i a menjar a bons restaurants. Si abans per caminar tranquil havies d'anar amb granota de treball ara has d'anar amb camisa i americana, ben afaitat i arreglat i així ningú no et dirà res. 

La seva esposa l'espera i decideixen tornar a Anglaterra. Entremig hi ha barricades, empresonaments sense judici ni raons, afusellaments, però tot passa, és una guerra!, i finalment poden marxar i tornar al seu país. I descobreixen de nou el que és un país sense guerra, en pau, amb tranquil·litat...

Ara entenc més coses de la guerra civil, veig el desori que hi havia, la lluita contra el feixisme, que és el que els unia a tots. No sabien si seria millor el feixisme pur i dur o el de Franco... però en principi parlaven de que quan Franco morís... 

No és un llibre d'història però és el pensament d'un home de fora que va voler venir a Espanya a lluitar contra el feixisme. Era un assumpte d'Europa, no només d'Espanya. Potser estava més unida Europa que no pas ara?