Luz de cobre
Luz de cobre
de Pedro Antonio Martínez Robles
Tres Fronteras Ediciones
Febrer 2023
Llibre dur però molt real i que explica molt bé la vida i la història de la gent que viu en un poblet del nord-oest de Múrcia, Calasparra. O com a mínim és el poble de l'autor i sembla que hagi volgut reflectir la història en aquest poble.
M'ha agradat llegir-lo pel tema, pels costums que hi descriu, perquè cada situació l'explica i la recrea amb mil paraules que fan que et fiquis a la història sense cansar-te de llegir. I sobretot perquè a mi, que sóc una enamorada de la Llengua, llegir tants noms per mi desconeguts, noms que em remeten a la pagesia, al camp, a les feines estacionals, però que en català diem de manera força diferent i que en castellà no he tingut ocasió d'escoltar, i que em fan agafar el diccionari i consultar a quin instrument o eina es refereixen, m'ha fet passar molt bones estones. I la manera de redactar, d'explicar-se, m'ha sonat més a un escriptor manxego, castellà o fins i tot extremeny... i és un senyor de Calasparra, de Múrcia. Estem al començament de la postguerra. Camila és una dona menuda però amb una gran força interior que té una "abaceria", un colmado, amb tauletes per prendre un got de vi els homes del poble quan acaben la feina. Diuen que veu visions, i la veritat és que molt sovint sap què passarà... La Guàrdia Civil té allà un cuartelillo on es desfoguen els més desnaturalitzats sense mai saber del cert que estan castigant al culpable. Per desgràcia cosa corrent i recorrent...
M'ha agradat llegir-lo pel tema, pels costums que hi descriu, perquè cada situació l'explica i la recrea amb mil paraules que fan que et fiquis a la història sense cansar-te de llegir. I sobretot perquè a mi, que sóc una enamorada de la Llengua, llegir tants noms per mi desconeguts, noms que em remeten a la pagesia, al camp, a les feines estacionals, però que en català diem de manera força diferent i que en castellà no he tingut ocasió d'escoltar, i que em fan agafar el diccionari i consultar a quin instrument o eina es refereixen, m'ha fet passar molt bones estones. I la manera de redactar, d'explicar-se, m'ha sonat més a un escriptor manxego, castellà o fins i tot extremeny... i és un senyor de Calasparra, de Múrcia. Estem al començament de la postguerra. Camila és una dona menuda però amb una gran força interior que té una "abaceria", un colmado, amb tauletes per prendre un got de vi els homes del poble quan acaben la feina. Diuen que veu visions, i la veritat és que molt sovint sap què passarà... La Guàrdia Civil té allà un cuartelillo on es desfoguen els més desnaturalitzats sense mai saber del cert que estan castigant al culpable. Per desgràcia cosa corrent i recorrent...
La història l'explica un nen el nom del qual surt només una vegada en tot el llibre: Marcos. De família humil ja de molt petit l'envien amb la seva germana Rosa a casa el Pardico, germà de la mare i que no té fills. Li farà de pare i se l'estimarà molt tot i que sovint es troben tota la família, pares i germans.
Ens explica la duresa de la postguerra i la lluita per poder viure sense ser perseguits i apallissats per la Guàrdia Civil. Sospitosos de qualsevol cosa...
En Marcos va creixent, viu la vida gens idíl·lica del poble, les feines, les injustícies, fins que es fica en unes reunions clandestines, un grup de nois que volen canviar les coses i que es reuneixen un cop a al setmana per escoltar Radio Pirenaica i a la Passionària.
I veus com en un poble petit poden passa coses, viure situacions, amb mort violenta inclosa sense que es pugui saber la veritat. Com s'ajuden si és necessari però com el silenci és la norma de vida per tota aquesta gent.
Llibre dur, interesant, real, que et fa pensar que tan dura va ser la guerra com la postguerra en aquests pobles amb un cacic, home ric i important, i la resta de gent que en plena nevada només pot anar amb unes avarques velles...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada