Una casa lluny del mar

 

Una casa lluny del mar
de Marina Martori

Edicions Viena

Club de lectura de Santa Eulàlia de Ronçana

Gener 2021

És un llibre curiós. El vaig començar i em costava llegir-lo. No pel tema sinó perquè semblava que el llegia a batzegades. Sovint havia de tornar enrere. Semblava que l'estil d'escriure de l'autora i el meu ritme de lectura no anaven al mateix pas. A poc a poc ens vam anar acostumant l'una l'altra i ja no he tingut més problemes. També al començament costava entendre de qui es parlava en cada capítol perquè no hi ha no ordre ni concert. Tant aviat parla de la Dolors, com de la Carmeta, com de la besàvia... Hagués agraït una ajudeta en forma de data o de posar el nom de la persona al començament i no començar dient: la meva mare em deia... Quina mare? Però també t'hi acostumes...

El tema és interessant, és bonic. Ara són molts els autors que escriuen sobre la seva infantesa, o sobre la seva vida, novel·lant-la, i acostuma a ser interesant llegir-ho sempre que la vida o les vides que s'expliquen tinguin una rellevància especial o estigui molt ben escrit. I d'aquest llibre el que és curiós és que et parla d'una pila de generacions, a través de la veu de les dones, i totes tenen la seva història, sovint callada i amagada, sempre en segon pla encara que fossin elles les que tiressin endavant la família. 

La mateixa autora ens diu que no és una història real, tot i que les dones que hi surten tenen trets de les seves dones, però en conjunt és més un homenatge que una veritat. L'amor dels seus avis és un amor real, un amor que encara viu en ella. Sobretot el de l'àvia, la seva mestra de vida, a qui enyora i estima cada dia. La masia, can Marquès, és real però mai ha estat de la família. És a Llinars del Vallès i ara és una escola de música. 

La Lola té quaranta-dos anys i acaba de saber que el seu marit l'enreda amb una altra dona. Té una filla adolescent, l'Aina, i una casa heretada dels seus avis a Llinars, on no hi ha tornat de fa molts anys. Saber que el Ramon l'enganya i decidir-se a vendre el casalot de Llinars ve junt. Conseqüència una cosa de l'altre? Sembla que Sant Ignasi va dir una cosa amb molt de seny: en temps de crisi no fer canvis. Però la Lola no ho devia haver escoltat mai... i crec que li va sortir bé...

Se'n va a la casa de Llinars per vendre-la, té un comprador estranger que en vol fer casa rural, i passa la nit sola a la casa. I d'aquí en van sortint tots els records... Des del rebesavi Francesc que va comprar el terreny i fer la casa, del seu fill, en Blai que es va casar amb la Carmeta, la Dolors, l'àvia de la Lola, i la que dóna vida a tot el llibre, la seva filla Carme, mare de la Lola i àvia de l'Aina... total sis generacions!

La Dolors es casa amb en Joan, un fuster de Granollers i junts formen l'eix de la vida de tots els altres. És un amor que no s'acaba, un amor de per vida. els toca viure la guerra recent casats i passen tres anys separats, però saben superar-ho i l'amor que es tenen, l'amor que viuen i reflecteixen, viu en el record de tots els altres. Saben que cap d'ells aconseguiran aquest amor. Sobretot la Lola, amb pares que es separen essent ella molt joveneta. Llavors se'n va a viure amb els avis i s'hi passa una pila d'anys, fins que se'n va a estudiar a Barcelona...   

Tot sembla molt bonic però la vida mai no és fàcil i el mateix record de les persones que estimes pot fer-te mal. Saps que mai no assoliràs aquella harmonia que has viscut, però també saps que sempre seràs ben acollida a la casa els avis, que sempre t'esperen i et comprenen. 

La Lola pensa molt, massa, aquella nit abans d'anar al notari. Va revivint totes les vides que han passat per la casa, el bé i el mal que han pogut fer voluntàriament o involuntària. Té remordiments de vendre la casa, -què diries àvia, si veiessis que em venc la casa?- troba papers i fotos, plora asseguda a terra... En el fons crec que plora no només pels records sinó també per la seva vida, perquè ja no té amb qui parlar i qui l'aconselli, perquè està plena de dubtes i no sap sortir-se'n. Sortint del notari es troba amb la seva cosina Ester que amb aquella manera de saber fer de la gent sàvia de poble, de la gent que té la seva rutina diària i l'accepta contenta i hi viu tranquil·la, i la Lola es troba finalment amb algú que explicant-li coses de la seva vida li diu les paraules que la Lola necessita. 

El forn de pa de la meva família, on generacions hi han deixat la pell, se'l quedarà un nen que no és fill meu. - Fa una pausa i em mira, els ulls plens de llàgrimes que el seu somriure atura tossudament.- Però com diu una dona que admiro: és millor que es mantingui viu en mans alienes que no que caigui a trossos a les meves. 

I tot el pes de can Marquès em marxa de les espatlles, així, miraculosament. Potser perquè de fet em sembla un pes ridícul comparat amb el pes de l'Ester. Un pes que em sembla impossible de suportar i que em meravella que ella sigui capaç d'explicar des de l'amor i no des del dolor. 

Seré jo capaç d'explicar un dia que el meu marit em va deixar per la professora de la nostra filla i que no el culpo, perquè sé que la culpa, quan l'amor se'n va, no existeix? Potser em marxa el pes perquè ho he desitjat profundament, que no el vull sentir, ni el pes ni la culpa, i el que desitgem és, certament, el que s'esdevé. 

M'agrada veure com van canviant les persones, les reaccions de les mares, les filles, les nétes, com són de diferents les vides de les persones en una mateixa família, en diferents circumstàncies. Com pot influir un petit detall en la vida de les persones... 

Sé que aquesta autora té un registre molt diferent en les seves altres novel·les. Sembla que és la primera que escriu d'aquest estil. Potser també ella necessitava buidar-se d'un lligam familiar d'anys i ha trobat, escrivint, la manera de fer-ho?