Boscos
Boscos
de Wajdi Mouawad
Traducció de Cristina Genebat
Teatre de la Biblioteca
6 d'abril de 2017
La Perla 29
Direcció: Oriol Broggi
Actors: Mireia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavi Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavi Ruano, Sergi Torruella, Ramon Vila
És la tercera obra que veiem de l'autor. Incendis, la primera, em va impressionar moltíssim. Voldria tornar-la a veure... Litoral, ben diferent, també en guardo un molt bon record. La tercera va ser Cels, i no van aconseguir entrades. Llàstima! I ara amb Boscos es tanca la tetralogia de l'autor. A més he llegit Ànima, d'aquest autor, que és un llibre impressionant. Crec que per sant Jordi em tocarà comprar La sang de les promeses, que és el recull de les quatre obres de teatre!
D'entrada, i com el blog és essencialment per a mi, tot i que m'encanta que molta gent el segueixi i li agradi i li faci un servei, començaré amb les paraules d'aquest gran director que és l'Oriol Broggi, perquè millor que ell no crec que ningú pugui resumir en poques paraules l'essència de l'obra de Mouawad.
No sé com és aquest autor, però alguna cosa molt important li ha passat, o està impregnat d'una tristesa immensa, cosa que fa que totes les seves obres ens ensenyin el cantó trist i cruel de l'existència. Jo que procuro veure sempre el costat alegre, la vida, la Vida en majúscules, ells ens la fa veure sota un prisma completament emboirat, trist, negatiu, fins i tot cruel. I malgrat tot t'atrapa de mala manera. No et deixa anar..
Diu Oriol Broggi: A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l'inici de l'obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen, però que l'important s'amaga... alguna cosa s'expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l'important és allò que desvetlla el sotabosc. Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa i desoladora. I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d'haver-la dit, després d'haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens allibera, perquè és com si en fer-la present haguéssim travessat, pel mig, aquesta tan immensa pena. Vet aquí la immensa sort que tenim en fer i anar al teatre. Vet aquí la redempció. Vida salvada, vida robada, vida donada.
Tota la decoració de l'escenari... i algun palet de fusta |
L'obra ens presenta una família, una genealogia de dones, totes lligades per unes característiques determinades, sembla que condemnades a no poder aconseguir la felicitat, a ser abandonades sempre. Una frase que es va repetint és: No t'abandonaré mai...
La Clara de Ramon, la noia més jove, l'última baula d'una cadena, és la Loup, i és qui amb l'ajuda d'un paleontòleg aconsegueix arribar, en principi en contra de la seva voluntat, a l'inici de la saga familiar. Treballa molt bé. Molt. està revoltada contra el món. La seva mare va haver de triar entre la seva vida i la de la seva filla. I va triar la de la filla. i va morir quan tenia uns 12 anys.
Es va intercalant la vida de les altres dones de la família, de diferents generacions, amb les guerres per mig, amb les dèries o obsessions d'uns i altres, amb enganys i mentides, amb bona fe i amb bogeria...
És molt bonic el moment en què la Loup entra en el joc i comprèn que li toca anar estirant el fil de la seva vida, de la seva existència. I com canvia llavors ella amb la relació amb la seva àvia.
No vull explicar res; no vull ser spoiler ni per qui la vulgui anar a veure, cosa que recomano vivament tot i les quatre hores que dura l'espectacle, com per que la vulguin llegir, cosa que penso fer jo perquè tot i haver-la vist, i seguit, i no haver-me perdut ni un mot, encara hi ha alguna cosa que no em concorda del tot... Potser el mateix Mouawad tampoc no sap perquè ho ha escrit així, o s'ha permès una llicència no natural?
No us la perdeu!!!
Devem tenir unes vides molt insípides per necessitar l'alegria dels altres! |
Quan tenim un forat tan gran al cor, no n'hi ha prou amb res; és com un cabàs sense fons: les coses entren i passen de llarg. Ni amb l'amor, no n'hi ha prou perquè també passa de llarg. |
Era el meu pare, sí. I m'havia promès a mi mateix no plorar mai pronunciant aquesta paraula. Com pots veure, sense voler-ho, sempre acabem per trair-nos. |
Edmond el Girafa |
Al final de l'obra la Loup enterra la seva mare i diu unes paraules molt boniques. Són llargues, però no vull oblidar-me. I com no descobreixen res de l'obra, les copio aquí per a mi, i per a tots els qui volgueu llegir-les, sentir-les, pensar-hi, meditar-hi...
Mama,
el teu cos finalment a terra.
Veig un horitzó complert que es desplega davant meu.
I és esfereïdor.
Esfereïdor de grandària i profunditat.
Veig, de cop, l'espai que s'estèn enllà
fins el nord
fons el sud
fins l'est
i fins l'oest.
Mama,
m'ofereixes el món
i el món és molt gran.
Però, com tu vas triar donar-me'l
jo trio prendre'l!
No sabíe, qui érem
i m'hauria agradat conèixer-te millor.
Però no ho podíem saber.
Tanta infantesa abandonada,
tant d'amor donat,
recuperat,
tornat a donar, raptat.
No hi podíem fer res!
Mama,
sento la marxa del temps al qual pertanyo.
I encara que,
avui, encara,
la fi del món sembla tan a prop de nosaltres,
encara que sento el rumor inquietant d'una guerra,
sé que sóc la Loup i que el meu cor ha travessat el segle.
Mama, on s'atura el nostre cor?
Fins on es poden fer sentir els seus batecs?
El meu batega fins a la nit del temps.
Per, finalment, tornar a encendre el llum
i treure totes les nostres infanteses de les tenebres.
Mama,
et parlo inspirada per una primavera magnífica,
sense saber si em sents o no.
Per mirar de dir-te el que no pot ser dit.
Perquè, com es diu l'abandó d'un fill per la seva mare?
i l'abandó de la mare per la seva mare
i el de la poesia pels homes
i els dels homes pels homes
i els dels homes pels déus
i els dels déus per l'alegria?
I l'alegria tornada cendra,
trama d'hivern:
espantosa aniquilació!
Mama,
des de sempre
la tempesta gruny, a les nostres vides,
la meva que comença, la teva que s'acaba.
Jo que em creia lligada per la meva sang a la sang dels meus avantpassats
descobreixo que estic lligada per les meves promeses
a las promeses que vosaltres us vau fer.
I que vau complir.
Vida salvada, vida perduda, vida donada.
Quan seré presa dels turments
repetiré els vostres noms com un talismà contra la desgràcia.
Odette, Hélène, Léonie, Ludivine, Sarah, Luce, Aimée, Loup
com un apromesa acomplerta per sempre.
I que jo també repeteixo.
A aquella que vindrà després de mi,
que encara no ha nascut
però que ja recorda el meu rostre.
No t'abandonaré mai.
No t'abandonaré mai.
No t'abandonaré mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada