El jardí de vidre
de Tatiana Tîbuleac
Traducció d'Antònia Escandell Tur
Les Hores
Abril 2021
Abans de començar vull felicitar a la traductora que ha fet un treball impressionant traduint aquest llibre. Un vocabulari ric, tan ric, que he hagut de recorre més d'una vegada al diccionari. Bravo per les bones traductores que, per sort, en català, en tenim força!
Ja havia llegit el primer llibre d'aquesta autora, El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes. llibre difícil però que em va agafar i em va agradar. Aquest és més difícil potser...
Estem a Moldàvia. Lastocika és una nena de 7 anys que viu en un orfenat. Un dia la Tamara Pavlovna la va a buscar i se l'endú a casa.
Neixo a la nit, tinc 7 anys. Que em prendria en braços, em diu, però té les mans ocupades. Es bressola. Deixo caure la cara enrere i la veig millor: és rodona, com un pa de pagès. Ens aturem al costat d'una tanca. "Tanca els ulls i oblida-ho tot". No entenc res, tot ho oblido en el lapse d'un segon.
La Tamara és un dona soltera i vol la nena perquè l'ajudi en la seva feina de recollir ampolles buides i rentar-les per tornar-les a vendre. La nena parla moldau i allà ha de parlar rus. L'aprèn a cops de mastegot... Quan ha d'anar a l'escola pot escollir entre la russa i la moldava i ella tria la moldava en contra de l'opinió de la Tamara.
Veus molta violència de la Tamara cap a la nena però te n'adones que tots els nens de l'escola reben el mateix tracte dels seus pares. I la Tamara vol que la nena creixi i aprengui en un moment en què els països canvien de fronteres i de llengua. Després d'haver après rus i d'aconseguir que li agradés es troba que ara viu a Romania i ha de parlar una altra llengua que no coneix.
Ella estima i odia a la vegada a la Tamara. L'estima perquè l'ha treta de l'orfenat i perquè vol que ella sigui alguna cosa a la vida. Però l'odia per la manera que té de tractar-la i perquè no li dóna el carinyo que ella necessita. I en el fons la Tamara no en sap més...
La seva vida és molt dura, creu que mai no podrà ser feliç, No recordo cap paràgraf on la vegi feliç. Una vida molt difícil... Quan contempla algun moment un instant de felicitat comenta sempre el mateix:
Vaig tenir la certesa que mai, per més vides que visqués, gaudiria d'un dia com aquell. Que jo mai podria córrer com una boja saltant bassals, amb una germana més gran o potser més petita, sense témer la batussa consegüent.
Mai va ser feliç i es veu incapaç de portar una vida amb un mínim de felicitat. Malgrat tot troba alguna dona que l'ajuda i l'encoratja i acaba essent metge.
El més curiós és que tota la història l'explica ella mateixa, ja adulta, i al començament no m'adonava a qui anava dirigida. I és molt dur perquè va dirigida a la seva mare. A la mare que la va abandonar, a qui no coneix. I li recrimina l'abandonament, i li explica tot el que ha patit, violacions i maltractaments, i li pregunta de quina part està ella... T'agradaria saber si la mare ho llegeix i la contesta...
És una història molt dura i complicada. M'ha agradat llegir-la però penso que per tenir-ne una opinió més segura hauria de tornar-la a llegir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada