Los santos inocentes

 

Los santos inocentes
de Miguel Delibes

Club de lectura Enginyers

Llegit per e-book

Març 2022

Em feia mandra llegir-lo. Tot i que conec a molta gent a qui li agrada molt Delibes a mi només em va agradar Cinco horas com Mario. Després en vaig llegir un parell més i el vaig avorrir del tot. D'això fa molts anys... Però tot va ser començar el llibre, enamorar-me d'Azarias, i no poder deixar-lo fins que el vaig haver acabat. I m'ha agradat molt!!! Delibes té un lèxic molt ric i adient, fa un retrat molt complet de cada personatge, els veus, sap desenvolupar de manera planera situacions i sentiments i deixar per a la teva imaginació la resta. 

En aquest llibre retrata un tipus de vida, no tant llunyà en el temps, on els señoritos eren amos dels seus treballadors, i els treballadors deixaven la seva vida pels amos. Però ja intuïm un canvi de relació generacional. Antonio el bajo i la Régula, la seva dona, sempre que el señorito Ivan demana, mana, alguna cosa, ells contesten: a mandar, señorito, para eso estamos! Els fills, en canvi, se'l miren de reüll i contesten: pues si usted lo dice... L'esperit de servitud s'acaba amb la generació dels pares. 

Azarias és tendre i innocent, com un nen, força infantil, només pensa el seva "milana bonita", tot i que sovint també anomena així a "la niña chica", nena discapacitada que han de portar a coll, i que ell acarona sovint dient-li fluixet "milana bonita"... Però no és tonto i sap guardar-se per dins les coses que li fan mal i actuar després en conseqüència. És curiós el costum que té d'orinar-se a les mans per evitar que se li clivellin. Penso que no és un costum brut d'ell en particular sinó que deu tenir la seva raó de fer-ho, per desagradable que ens sembli. Azarias és el meu personatge favorit...

El señorito Ivan, amb la seva diria jo única afecció, la cacera, ha estat educat per exercir de señorito. No vol mal a ningú però es guia pel seu egoisme i egocentrisme. Humilia els seus servidors sense ni adonar-se'n. Així l'han educat i ha crescut. I el fet de, per exemple, trobar-se que Paco el bajo s'ha trencat la cama i no el pot acompanyar a la cacera ho troba fora de lloc, i el convenç, amb ordres, que l'acompanyi. I l'altre li diu que no dues vegades però finalment pot més fer content al señorito que la seva salut. 

La Régula potser veu més clares les coses, voldria que la seva filla estudiés, però també calla davant el périto, l'home que porta els assumptes dels señorito en el cortijo, quan li diu que l'endemà, la nena de 14 anys, es presenti a casa seva a fer feina per la seva dona. 

La mare del Ivan, la marquesa, és l'estampa de la persona que vol estar al dia de les vides dels treballadors, que els dóna una propina quan hi va, però de la manera més humiliant sense voler-ho ella. I el dia que celebren la Comunió del nét veus la diferència entre la celebració a la casa gran, dinant gent important en silenci i el nen al cap de taula, sol,... i tots els treballadors amb la propina que els han donat celebren una festa amb sopar i ball i gresca en honor del petit. Ja voldria el pobre nano quedar-se fora amb els treballadors! Però seguirà així i farà com el seu pare... 

El final del llibre és el que toca. Coherent i demostrant que els treballadors, per senzills, incultes o una mica innocents que siguin, saben on són els límits que poden i deuen aguantar i on són els que no es poden consentir. 

Després de llegir el llibre vaig veure la pel·lícula. Està molt bé i els personatges molt ben trobats. Encara t'enamores més d'Azarias... 

M'he reconciliat amb l'obra de Delibes. Hi tornaré.