Un llarg hivern

Un llarg hivern
de Colm Tóibín

La Campana

Març 2024

Ja havia llegit dos llibres d'aquest autor, Nora Webster i Brooklyn. Potser aquest tercer és per a mi el més fluix de tots... M'ha agradat però no el recordaré com els altres dos. 

Malgrat tot és Tóibín, garantia de bona escriptura i d'una acurada descripció dels personatges i sentiments. 

L'acció està situada al Pirineu català, en un petit poblet entre el Pallars i l'Alt Urgell. El Miquel i el Jordi són dos germans que viuen amb els seus pares en una caseta, amb animals que cuidava la mare i camps per treballar. El Jordi estava a punt de marxar a fer el servei militar. El Miquel ja l'havia fet. Eren de poques paraules i no es feien amb la poca gent del poble arran d'una denúncia que el pare havia fet a quatre cases per qüestions d'aigua a l'estiu. 

Un dia, el Jordi ja fora de casa, el Miquel es va adonar que la seva mare bevia. La va anar observant fins al moment que el pare la va trobar amb una quantitat forta d'alcohol i el va llençar tot. Ella va demanar que li tornés a comprar però ell va dir que la manera de deixar de beure era que no tingués accés a l'alcohol. Al vespre, a l'arribar a casa, la mare no hi era. I la nevada començava a ser forta i intensa. Tot i la poca relació amb els veïns tots van sortir a buscar-la però no va servir de res. La mare havia desaparegut i el més segur és que fora sota la neu i el gel. Quan desglaci, deien els veïns, veurem els voltors que baixen. Llavors hem de córrer. 

I tota la novel·la és com viuen aquesta solitud  el pare i el fill. Sense saber fer res de la casa ni dels animals i amb la pena i el desconcert de la fugida de la mare. En Miquel té remordiments, potser podria haver fet alguna cosa, acompanyar més a la mare... Amb el pare no s'entenen massa. I un dia el pare es presenta amb un xicot jove, tímid i mal vestit, perquè els ajudi a fer les feines de la casa, els animals i cuinar. 

El Miquel puja sovint a la muntanya fins on pot arribar, pensa molt en la seva mare, però ara també lluita amb una atracció especial cap al xicot que els ajuda. Molta solitud, poques paraules, tres homes i cap dona... 

Lluny del sentimentalisme, l'obra és una condensació d'emocions, tractades amb gran delicadesa. La tensió entre la duresa de l'escenari pirinenc i les diverses sensibilitats dels personatges adquireix un admirable relleu en una prosa deliberadament neta i precisa.  

I ara, pensant-hi, perquè Tóibín sempre et fa pensar, veig que el pare té un paper molt minso. L'obra és pel Miquel, per com viu i com pensa, per tot el que li queda dins i que no té manera de treure, la necessitat de tenir el germà al costat i l'obediència al pare i no dir-li res del que passa. Sempre falta de diàleg, de companyia, d'amor.... Tot i que penso que en aquell ambient aquesta relació pare-fill deu ser força normal. La vida és molt dura...