1939 La caiguda de Barcelona

1939 La caiguda de Barcelona 

d'Andreu Claret

Columna

Febrer 2022

M'agrada l'Andreu Claret. Havia llegit ja Venjança, un tema completament diferent però que em va captivar des del primer moment.

Era com un gran desglaç, una allau d'aigües desbordades que s'estenia per pobles i masies, per boscos, vinyes i conreus.

                                                           Carles Pi i Sunyer

Les victòries són més fàcils d'evocar que les derrotes.

                                                                Teresa Pàmies

Vivíem, políticament, en un món imaginar.

                                            AntoniRovira i Virgili

Che un bel morir tutta una vita onora.

                                                   Petrarca

Aquesta història és més coneguda. L'hem viscuda escoltant-la de boca dels pares i avis, tot i que mai no van voler explicar massa coses. I hem viscut el franquisme, assassinats com el de Puig Antich, prohibicions, exigències... vam créixer sense saber què era llibertat, sempre obeint les ordres que venien d'un grup d'homes que deien que tot ho feien per la pàtria. I vam haver d'aprendre el català de grans, i vam trigar a poder llegir llibres en català i parlar-lo per tot arreu sense sentir aquell: hábleme usted en cristiano!

La història comença amb la caiguda de Barcelona i l'exili del President Companys i acaba amb la mort del President al castell de Montjuic. Està novel·lada però explica molt clarament com va viure la gent del carrer l'entrada de Franco i com va haver de fugir tanta i tanta gent i tots els entrebancs que trobaven. I com estava la presó de plena, i els judicis sumaríssims...

En Manel Plandiure és un home fort, amb el nas trencat. Havia estat boxejador i ara era guardaespatlles del president Companys. La família del president el coneix des que era petit i li tenen tota la confiança. I en Manel farà sempre el impossible per ajudar al President i a les seves germanes. 

En Manel està amb una noia, l'Agnieszka, polonesa i jueva, i que treballa a casa Madame Petit. Fa de prostituta per poder enviar diners a la mare ja que té dues germanes petites i vol el millor per a elles. Ella no volia enamorar-se de ningú, només fer la feina i enviar diners a Polònia, però es va enamorar d'en Manel i ell d'ella. Però no podia deixar la feina... 

Quan el president Companys i tot el govern van cap a l'exili en Manel l'acompanya. Ell ja voldria que l'Agnieszka s'afegís al grup, però ella sap que a França anirà a parar a un camp de concentració i les seves germanes patiran. I no vol. 

La Irene és una amiga del Manel de tota la vida, una noia que té la mala sort d'enamorar-se d'una altra noia que viu a Pedralbes i que li diu que és vídua. És un amor ferotge, intens, fins que arriba la caiguda de Barcelona i sap que no és vídua, qui és el seu marit, i ha de viure, com pot, el fet que ella digui que no la coneix. La Irene és periodista i fa camí amb en Peter i la Sara. Quan s'assabenta de coses li explica de seguida al Manel. S'ajuden tan com poden. 

Viurem la sortida de Barcelona dels intel·lectuals amb el bus cultural, el que fan i viuen en Negrín, en Tarradelles, veurem com hi ha traïcions i canvis de jaqueta, com canvia la gent quan veu que arriba el feixisme en estat pur i volen salvar-se com poden. 

Després de viure una bomba en un refugi on van morir nens, dones, homes, després del horror físic i psicològic, la Sara i el Peter no saben ni què dir, ni què escriure. Europa comença a estar ja cansada de la guerra d'Espanya, però la Sara vol escriure perquè Europa sigui conscient del que segueix passant, cada dia més cruel i més fort. Entra al Casino i hi troba a Max Aub a qui coneix bé per l'afició mútua al teatre.

-Bárbaros- murmura l'escriptor. Ho repeteix -: Bárbaros.- 

-¿Cómo lo escribirás esto en tu periódico?- pregunta amb un punt d'agressivitat. 

-No lo sé- respon ella extenuada.

-Descarta palabras que hayas utilizado antes. Inventa otras, aunque no estén en el diccionario.- li diu, fent-li a mans un dels paperets que té damunt la taula-. Toma, por si te sirve de algo. 

La Sara aconsegueix lletrejar-lo. Llegint-ho es torna a adonar dels límits del seu ofici. Ara entén millor que alguns periodistes hagin buscat en la narrativa allò que el periodisme no els pot donar.

El President Companys aconsegueix arribar a París que és on volia anar ja que el seu fill Lluïset està ingressat en un sanatori a Juvisy, prop de París i ell vol estar al seu costat.

Quan es comença a dir "La guerre est finie" en Manel s'adona de la indiferència amb què s'ho prenen els francesos. Les tropes del Reich han entrat a Praga, Franco ha anorreat la República i ningú no sembla adonar-se que el mal que s'abat sobre Espanya és el mateix que devastarà tota Europa.

El primer ministre francès aconsella a Companys que marxi cap al sud com han fet  Tarradelles, Andreu Abelló i d'altres. Ell no vol. No vol deixar el Lluïset. 

En Manel és el seu confident i li comenta que algunes crítiques, com dir-li pajaritu, posant en dubte la seva capacitat i catalanitat, li rellisquen una mica, però d'altres no.

-Miri què diu el Casanovas, que el Negrín, el Franco i jo som joguines del feixisme i del comunisme, les dues ideologies que volen destruir la civilització occidental.

-És un dels homes que han fet més mal a Catalunya- respon en Manel, que detesta l'expresident del Parlament de Catalunya. El que més l'indigna és que sigui del mateix partit. 

Companys no pot deixar de pensar en aquell complot estrambòtic de finals del 1936, quan Casanovas va conspirar contra ell amb gent de l'Estat Català. La cosa va quedar en un foc d'encenalls, però no se n'ha refiat mai més. 

I la història ja la sabem. Companys va ser detingut, portat a Montjuic, i afusellat una matinada després d'un judici sumaríssim. 

El dia abans les seves germanes van poder anar a veure'l, li van portar el vestir planxat, sabates noves, que no es va poder posar pel mal als peus, i ell només demanava pel Lluïset. Li van dir que estava bé i tranquil, cosa que no era veritat, però van deixar-lo així tranquil. Va demostrar un temperament fort i segur i valent i va morir amb la paraula Catalunya a la boca. Dos soldats van disparar per sobre del President però el va matar no un fusell sinó una pistola Astra 400... 

Tot això passa amb en Manel anant amunt i avall, fent mans i mànigues per treure en Companys de la presó, ajudant les germanes... però no hi havia res a fer...  I el que més el preocupa és que a Barcelona ningú ha sabut que mataven al seu President! I ha hagut un silenci terrible. El silenci del feixisme que ja imperava a Barcelona. 

En Manel torna amb l'Agnieszka i després d'un episodi molt fort aconsegueixen sortir del malson. 

El llibre està ple de personatges de tota mena i l'acció és el que predomina, tot i que no hi manca la reflexió. Val la pena llegir-lo. La història ja la sabem però al novel·lar-la la vius com si t'ho expliquessin els teus pares i avis. I és bona de llegir, no costa gens, no la deixaries...