Terra somnàmbula
Terra somnàmbula
de Mia Couto
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi
Juliol 2019
M'agraden molt les novel·les de Mia Couto. Aquesta és especialment difícil, en molts sentits. Mia Couto s'inventa paraules; més que inventar-les les ajunta. La feina del traductor és admirable! Paraules com historiatruites, ara tots dos sembla que rodamonin sense direcció...
El llenguatge és poètic i l'has de llegir a poc a poc per gaudir de cada paraula, de cada metàfora...
En aquell lloc la guerra havia mort la carretera...
Van més enllà d'enlloc...
Ens situem una vegada més a Moçambic, en plena guerra civil. El vell Tuahir fuig de la violència amb el jove Muidinga , un noi que no recorda el seu passat. Caminen per carretera fins que troben un autobús calcinat i allà s'hi refugien. Dins el bus hi troben uns quaderns escrits per un noi jove, mort calcinat en aquell mateix bus. El jove Muidinga en va llegint en veu alta un a mica cada dia i s'adona que la seva història i la història escrita caminen paral·leles, entre la realitat i el somni.
Barreja de somni i realitat, de creences que a nosaltres ens sonen a un món tan desconegut que costa esbrinar què és la realitat què el somni o el que viuen dins el món de la seva religió, o vida...
Cada vegada és més difícil llegir Mia Couto, no perdre't en el seu relat. Els morts parlen, acompanyen els vius, les persones poden convertir-se en animals, els morts poden ser naparama, sovint sense adornar-se'n ...
No em veig capaç de resumir ni comentar més aquest llibre. O el llegeixes o no hi penses més!
Només sé que no he pogut deixar el llibre fins que no l'he acabat. És una prosa poètica i lírica, amb què Mia Couto reivindica la tradició oral per afrontar l'oblit del passat i la memòria.
Llavors, entre la boira del somni, vaig veure que s'acostava un gall. Era en Junyet, gairebé ho juraria. Perquè al contrari dels altres, ell s'humanitzava, li queien les plomes, crestes i esperons. Em va mirar encara semianimal. Els ulls em demanaven alguna cosa, no ho endevinava. Quina ajuda li podia donar, jo, un simple somiador?
Si voleu entrar al món d'aquest autor us recomano començar per Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra, després La confessió de la lleona, i si us hi veieu amb cor llegiu aquest d'avui...
Barreja de somni i realitat, de creences que a nosaltres ens sonen a un món tan desconegut que costa esbrinar què és la realitat què el somni o el que viuen dins el món de la seva religió, o vida...
Cada vegada és més difícil llegir Mia Couto, no perdre't en el seu relat. Els morts parlen, acompanyen els vius, les persones poden convertir-se en animals, els morts poden ser naparama, sovint sense adornar-se'n ...
No em veig capaç de resumir ni comentar més aquest llibre. O el llegeixes o no hi penses més!
Només sé que no he pogut deixar el llibre fins que no l'he acabat. És una prosa poètica i lírica, amb què Mia Couto reivindica la tradició oral per afrontar l'oblit del passat i la memòria.
Llavors, entre la boira del somni, vaig veure que s'acostava un gall. Era en Junyet, gairebé ho juraria. Perquè al contrari dels altres, ell s'humanitzava, li queien les plomes, crestes i esperons. Em va mirar encara semianimal. Els ulls em demanaven alguna cosa, no ho endevinava. Quina ajuda li podia donar, jo, un simple somiador?
Si voleu entrar al món d'aquest autor us recomano començar per Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra, després La confessió de la lleona, i si us hi veieu amb cor llegiu aquest d'avui...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada