Barcelona

Barcelona
de Pere Riera


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

13 de juny de 2013

Direcció: Pere Riera
Actors: Míriam Iscla, Emma Vilarasau, Jordi Banacolocha, Anna Moliner, Pep Plans, Pepa López, Carlos Cuevas, Joan Carreras

Mooolt bona!!! Bona l'obra, excel·lents els actors, públic a vesar, entusiasta, aplaudint dempeus al final de l'obra...

Barcelona l'any 1938; bombardeigs a Barcelona. Una família benestant es refugia a casa seva, amb jardí inclòs, i la mare, la Núria, vídua, a qui han matat el marit perquè era amo d'una fàbrica, governa amb mà de ferro els dos fills i el sogre, i la minyona de tota la vida. I a un pintor amic de la família. Els vol protegir de tot i per tot. I arriba l'amiga íntima, l'Elena, l'amiga de tota la vida, l'amiga amb qui van cridar i lluitar per les llibertats que demanaven, que exigien... Arriba de Paris, ella és artista de teatre. Però va marxar en el moment en què la Núria més la necessitava. I ara torna triomfant, feliç, sense adonar-se dels moments terribles que han passat i estan passant la família de la

 

 

seva amiga. I costa molt que torni l'empatia, l'amistat, la germanor que tenien anys abans. Contrasta la lleugeresa, el riure de l'Elena amb la seriositat i el rigor de la Núria. Però acaben ressuscitant la vella amistat. La Núria li diu a l'Elena que se'n vagi, que torni a París, que a Barcelona no s'hi pot viure amb les bombes que cauen... i és quan l'Elena li diu: però és que casa meva ets tu! És un moment complet, dens, ple...

 

 

Enmig del diàleg mut o amb dansa, o amb música de les dues amigues tenim un fill adolescent que no suporta que la mare decideixi per ell, una filla que festeja amb un noi que en un moment donat li fa molt mal... el sogre que estima la jove però la veu massa dura amb els fills i la minyona que les canta clares amb saviesa popular a la primera de canvi.

 

 

 

Hi ha dos moments forts en aquesta vida de família, deixant apart la trobada i reconciliació de les dues amigues; quan el xicot de la filla li diu coses dolentes de la mare, i la filla, pel meu gust, no respon com ho hauria de fer, tot i la importància del que li diu, i un altre que impressiona molt és en ple bombardeig, tots comencen a cantar -això ja ho explicava la meva mare- i canten La Santa Espina, primer fluixet i després cada vegada més fort.... fa posar la pell de gallina!

 

En comptes d'un tríptic ens van donar un full de La Vanguardia del 17 de març de 1938, dia dels bombardejos a Barcelona, amb articles del Pere Riera i comentaris d'aquell dia.

 

 

A l'entrada del TNC hi havia una exposició en homenatge a les víctimes dels bombardeigs i et podies endur un petit full amb un missatge de Pau Casals del concert a les Nacions Unides l'any 1958, i un altre fragment del que va llegir el 19 d'octubre de 1938 al teatre del Liceu.

 

 

 

Espero i desitjo que el TNC no hagi de patir gaire retallades més i ens pugui seguir oferint obres com aquesta.