9-N Ara és l'hora!

9-N Ara és l'hora!

9 de novembre de 2014

I finalment ha arribat el dia! Em vaig apuntar de voluntària i he estat vocal de taula. Em feia molta il·lusio! M'ha tocat un institut on les meses electorals eren al segon i tercer pis. Hi havia ascensor però una estona va quedar aturat i vam haver de baixar l'urna al vestíbul perquè poguessin votar un parell de persones que anaven en cadira de rodes. 

Només arribar a quarts de 8 del matí ja hi havia una gran cua al carrer. Era gent que esperava per votar!  Feia goig veure l'alegria i el bon humor de tothom. 

El primer a votar a la nostra taula va ser un senyor gran que ens va dir, emocionat, que estava malalt, però que havia volgut venir perquè no volia morir-se sense haver votat. I t'ho deia amb llàgrimes als ulls... Després, cues llargues de gent somrient, gent gran acompanyats de fills i néts, adolescents que votaven per primera vegada, força estrangers europeus, americans i alguns extra comunitaris, pares joves  amb nens petits, amb nens més grandets que votaven pels seus pares, i els pares que deien: ho fem pels nostres fills... Molta gent gran, i una noia força jove, emocionats dient que votaven pel seu pare, pels seus germans... Hi ha qui ha dit que el dia 9-N fins els morts han votat! I ha estat així. Una barreja de sentiments, de saber que era un moment històric, que és el inici de quelcom molt gran i molt esperat.
Tothom es  volia fer la foto votant. Entre ells o demanant-ho a algú de la mesa I deien: és un dia històric! Tothom amb el mòbil a la mà fent fotos  a dojo!

Antoni Bassas aquest matí ha recordat  els versos d'en Raimon: Venim d'un silenci antic i molt llarg... Aquest silenci el van viure la generació dels nostres pares i ara aflora en aquelles persones grans que el trenquen amb la il·lusió que alguna cosa es mou, alguna cosa comença a canviar. I per això aquí, al contrari d'Escòcia, és la gent gran la que vota Sí-Sí amb més empenta i emoció. 

Una persona em va colpir especialment. De lluny veig arribar el Pare Conrat, caputxí. És molt gran i no hi veu. Gran amic dels meus pares i de tots els de casa; em vaig aixecar i el vaig abraçar. Li vaig haver de dir qui era i llavors em va abraçar ell a mi. Quants records! Aquells dinars a casa els pares, les misses del pollet amb la capella de casa plena de gom a gom, el seu xerrar planer, amable, sempre content. Va dir que votava amb il·lusió, no ja per ell que és gran i ja no ho veurà ni ho viurà sinó per tots els qui van darrere. I ho deia amb els ulls entelats... I va dir que havia estat molt feliç, tota la seva vida. I dic jo que pot estar-ne orgullós. Mig Barcelona el coneix, l'estima, i sap qui és i com és. I com va ser present a la Caputxinada portant paquets i escrits amunt i avall amb el seu llavors cor jove i entusiasta!  El vaig acompanyar a l'ascensor i el vaig deixar sol, sense bastó, sense veure-hi, però amb el cor encès de l'alegria d'haver pogut votar. Persones com ell, persones com tantes que van passar per la nostra mesa i per tantes altres, són les que han fet possible aquest pas, ens han obert el camí i ens ajuden a continuar amb els següents passos. 

Ja arribat el vespre pugen els últims votants, corrent, cansats... I voten somrients. I nosaltres comencem ja la nostra feina. Comptar paperetes una, dues, tres vegades que no ens equivoquéssim pas. I omplir els papers que ens demanaven. Després, adéu-siau als companys de  dia, una foto, una abraçada i desitjar que hagi estat un èxit. 

Reconec que vaig arribar a casa cansada; però feliç. En Jaume m'esperava després d'anar tot el dia amunt i avall portant-me el dinar i fent-me visites i cuidant dels fills i néts que eren avui a casa a dinar. I em quedo amb el record també de tanta i tanta gent que després de votar et donàvem les gràcies per ser allà, per haver donat unes hores perquè ells poguessin exercir el seu dret a vot. I els whastapp de molts altres, i les fotos i notícies que nosaltres, des de dins, no podien veure. 

Ha estat un dia emotiu, festiu, històric, amb un civisme absolut, amb voluntaris que sortien de sota les pedres; un dia que quedarà marcat per sempre a la meva retina i al meu cor. 

Els ciutadans ja hem parlat. Demanem unitat i força als nostres polítics per tirar endavant, perquè aquest procés arribi a bon port i aviat. Els polítics no ens poden defraudar. No en tenen cap dret. Els escollim nosaltres perquè ens representin, no perquè es barallin entre ells. Sisplau! Poseu-vos les piles, renuncieu a protagonismes i aneu junts endavant. El vostre, i nostre, adversari és al Govern de Madrid sigui del color que sigui. Uniu-vos, i quan ja haguem aconseguit la nostra fita, ja farem el·leccions per decidir quin partit ha de prendre les regnes i fer començar a caminar aquest petit nou país que tots hem somiat i que comencem ja a veure en un futur proper. 

I vull acabar amb unes paraules de la cancellera Angela Merkel, paraules que va dir ahir commemorant els 25 anys de la caiguda del mur de Berlin. "Els somnis poden convertir-se en realitat. Res ha de quedar com està". Que cadascú en faci la lectura més adient. Jo ja he fet la meva! 

A hores d'ara i esperant en quinze dies les xifres definitives ha quedat en una participació de 2.236.000 persones, un 82% a favor del Sí-Sí, un 10% a favor del Sí-No , un 4% a favor del No i un 1% en blanc. 

A què esperem?