Fa mil anys que sóc aquí
de Mariolina Venezia
Premi Campiello 2007
Premi Llibreter 2007
Traducció d'Anna Casassas
Edicions La Campana
És la història de cinc generacions d'una família al sud d'Itàlia. Tenen el paper primordial les dones; els homes són una mica els comparses. Són cinc dones amb molt de caràcter, molt diferents les cinc, però que a la vellesa totes s'assemblen entre elles.
Diuen d'aquest llibre que és un exemple de "l'art de narrar" fent referència a Carlo Levi o García Márquez. Crec que és excessiu.
L'autora barreja passat, present i futur per una banda i, al mateix temps fantasies i realitat. Molt rica en vocabulari i sovint poètica, la llegeixes amb plaer tot i que a mi, personalment, se m'ha fet una mica feixuga en algun capítol per massa barreja de personatges i èpoques.
Cal destacar l'excel.lent traducció de l'Anna Casasssas, tot i la dificultat de l'obra pel ric vocabulari i enravessades explicacions.
Perquè en tingueu una petita idea us deixo amb les primeres frases del llibre:
Hi havia dies que s'alçava un vent de colors que aixecava la pols i tot començava a llevar com la pasta del pa sota la flassada. Tornaven els fets que ja havien passat i els que encara havien de venir es feien visibles. Aquells dies els corrents d'aire sota les portes semblaven rialletes d'infants no nascuts, s'entortolligaven als turmells de les dones amb llaços impalpables i les feien empassegar. Petaven els vidres de les finestres. La llet quallava a les galledes. Els homes es posaven la roba que no tocava i les nenes es tornaven dones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada