dissabte, 27 de febrer de 2010

Van venir com orenetes

Van venir com orenetes                                                             
de William Maxwell


Libros del Asteroide
Febrer 2010

Sempre s'ha d'escoltar les dues versions de la història. En Bunny, de vuit anys, ens parla de la seva vida, de la dependència afectiva absoluta que té de la seva mare, de la relació amb el seu germà Robert, d'uns 13 anys, de com veu al seu pare, a les tietes... A la segona part és en Robert qui continua explicant la història de la família i et veus obligat a replantejar-te l'opinió que havies tret d’antuvi. A la tercera part és el pare qui parla; i d'aquell home que mai no deia res en treus tot el sentiment que l'ha mogut al llarg de la seva vida i tota la força que descobreix que té dins en el moment en què li fa falta.
La història transcorre en un poblet de classe mitjana nord-americana. Hi ha un epidèmia de grip que entra dins aquesta família. Les relacions entre la mare i els fills, entre els germans, amb el pare o amb els diferents tiets i tietes estan molt ben descrites, amb sentiment, i explicant-t’ho de manera que pots veure clarament la situació de cada personatge. L'educació americana, o el caràcter tancat d'aquests personatges, els seus silencis, costa d'entendre als qui vivim en un ambient mediterrani, obert i sorollós. Potser en Bunny, pel fet de ser molt petit encara i no tenir la seva personalitat prou definida no t'impacta tant; tot i que és un nen bastant especial. En Robert et sorprèn. I molt. Té una maduresa que no explicita davant la gent i de la qual només la seva tia Irish n'és conscient... fins que el pare també se n'adona i agafa al fill ja com a adolescent que l'acompanyarà en els mals moments que la vida els presenta. El canvi que fa el pare és sorprenent. Però en el fons és comprensible; mentre a casa hi ha la mare que amb els ulls dolços i els seu saber fer porta casa, marit, fills i família, ell només ha de treballar i descansar en arribar a casa. Ni comprèn als fills, tot i que està be amb la seva companyia. Arribat el moment l’esposa, que ja no hi és, li dóna la força i la seguretat per tirar endavant amb la seva vida i la dels seus fills. La resta de la família queda molt ben retratada; no crec que sigui només a EUA; tot arreu hi podem trobar famílies com la que descriu l’autor.
El llibre està molt ben escrit, analitza psicològicament els personatges amb molt encert i retrata els passos i el camí d'una família davant el mal pas de la mort de la mare; com reacciona cada un, les seves pors, els sentiments de culpa... i com parlant es poden superar i començar de nou.

1 comentari:

L'Espolsada llibres ha dit...

Una joieta!
Et recomano també La hoja plegada del mateix autor.