divendres, 12 de febrer de 2010

Escenes d'un matrimoni i Saraband



Escenes d'un matrimoni i Saraband
de Ingmar Bergman
Traducció: Carolina Moreno Tena i Feliu Formosa

TNC - Sala Petita

11 de febrer de 2010


Dramatúrgia i direcció: Marta Angelat
Actors: Francesc Orella, Mònica López, Miquel Cors, Marta Angelat, Aina Clotet


M'he acostat a Bergman... i he descobert, a més d'un creador intuïtiu i inesgotable capaç de remoure les emocions més ocultes i d'un pensador lúcid i directe en recerca permanent del sentit de l'existència, un home apassionat, contradictori, vulnerable, devorat pels seus propis fantasmes, amb una saviesa de la vida i una sensibilitat que fa que les seves paraules arribin al més profund de l'ànima humana. -Marta Angelat-

Ingmar Bergman va escriure “Escenes d'un matrimoni” en la seva plenitud. Descriu magistralment la relació d'una parella; una parella que s'estima, que no poden viure l'un sense l'altre, però que analitzen massa les seves relacions, cada paraula que diuen o cada gest que fan. Més aviat és ella la que analitza, pensa i dóna cinquanta voltes a les motivacions que pot haver-hi rere cada paraula de la parella o d'ella mateixa. I això és així en la realitat: les dones donem més voltes a les coses que els homes. Vivim més de les emocions i pensem massa en cada cosa que vivim; els homes van més al gra. I en aquesta situació en Johan, el marit, acaba tip de les contínues converses o discussions amb la Marianne i troba a faltar l’espontaneïtat en l'amor dels primers anys. I es separen. Tot i separats es veuen de tant en tant; ell la troba a faltar cada vegada més tot i saber que si tornen a viure junts passarà el mateix i es tornaran a separar, i ella, en canvi, després de passar-ho molt malament, evoluciona i viu la seva vida. Però en el fons se segueixen estimant.
A “Saraband”, escrita ja al final de la seva vida, Bergman ens retorna els dos personatges, el Johan i la Marianne, després de quasi trenta anys sense veure's. Aquí retrobem la parella amb la mateixa personalitat que quan eren joves, però amb tota una vida al darrere. S'estimen, però no estan fets per viure junts. És curiós constatar que aquesta situació pot existir: una parella que durant tota una llarga vida pensen sempre l’un en l’altre, que voldrien estar junts però que la convivència se’ls fa impossible. I ho veuen en l’edat madura i ho constaten en la vellesa. Sembla impossible! I en aquesta obra ens trobem, a més, amb el fill i la néta del Johan, del seu primer matrimoni. I la néta necessita una dona per parlar i la seva mare ha mort fa dos anys. I parla amb la Marianne. Hi ha una frase molt bonica, no recordo qui la diu, parlant de la mare morta: ella era de poques paraules; no et deia "t'estimo" però feia actes d'amor.
Bergman era un gran coneixedor de l’ànima femenina, i de la masculina; fa un estudi impressionant de les dues edats dels personatges i és un plaer seguir les dues obres. La crítica no ha estat gaire bona per a “Saraband”, però com més hi penso més m'agrada. Aquesta segona part copleta la primera. Cal que hi sigui.

Els actors, molt, molt bé. Dóna gust veure'ls cada un en el seu personatge. Potser el més fluix, per a mi, i amb això no vull dir que no ho faci bé, és la Marta Angelat. M'agrada més com directora -excel•lent!- que com a actriu.