Segona persona del singular

Segona persona del singular
de Sayed Kashua
Traducció de Roser Lluch i Oms

Premi Bernstein 2011

Mirmanda
Ediciones del 1984

Agost de 2014

Com ja comença a ser un costum m'he llegit aquest llibre dues vegades. M'havien dit que era molt bo i després de llegir-lo a la nit, al llit, em va semblar que no n'hi havia per tant. Però vaig decidir llegir-lo de dia. Quin canvi! Sembla que últimament vaig al llit amb més son... 

El llibre ens parla de dues persones àrabs que han volgut estudiar a Jerusalem per tenir millor i més fàcil accés a bones feines i una millor formació. Però saben que són àrabs, que ho porten marcat dins seu i que tenen com una mena de complex d'inferioritat que els delata. Un d'ells és advocat i triomfa a Jerusalem; ja té el despatx al millor barri, està casat i té dos fills. Però sempre s'avergonyeix de no tenir la cultura occidental que tenen els seus companys jueus. I intenta llegir llibres, estar al dia... 

L'altre és més jove i ha acabat els estudis de treballador social i acaba cuidant un noi jueu tetraplègic. 

Una sèrie d'esdeveniments farà que els dos es coneguin un dia. 

El que els uneix és que són àrabs en un món on se'ls accepta però no se'ls integra. La lluita de sentir-se àrab i voler semblar jueu... 

Per altra banda hi ha la inseguretat; l'advocat viu tranquil amb la família fins que un dia, dins un llibre de segona mà, hi troba un paper amb una nota d'amor escrita en àrab amb la lletra de la seva dona. I aquí comença un infern de gelosia, d'imaginar-se un món i una vida que només existeix en la seva ment. És incapaç d'aturar-se a pensar i a parlar tranquil·lament. La gelosia es converteix en la seva vida. Més per por del que digui o pensi la gent que per a ell mateix. És una obsessió que li fa veure enemics pertot que no el deixen comprendre les seves pors ni analitzar-les. 

El jove, l'Amir, té una vida difícil. I ell encara se la complica més. Però dins tota la buidor i la solitud troba la companyia, l'amistat, el consol d'una persona aliena a la seva raça, classe social i edat. Dues persones que necessiten sentir-se acompanyades; el sentit de l'amistat.

El llibre parla,  doncs, de palestins i jueus, àrabs de la ciutat, del camp i dels territoris ocupats, però sobretot dels qui arriben a Jerusalem des dels pobles de Galilea i del Triangle per a estudiar en hebreu i així aconseguir potser formar part de la classe mitja professional treballant com a advocats, comptables, metges, assistents socials o professors d'universitat. 

És un bon llibre que m'ha fet entendre una mica els sentiments dels palestins i dels jueus envers ells mateixos i amb relació als altres. Us el recomano!

L'autor és un àrab que escriu en hebreu i que un dia no aguanta més i se'n va amb la família a Estats Units. I aprèn a escriure les seves novel·les en anglès. Per tant tot el que escriu a la seva novel·la té un fons viscut, cert, no inventat... 

En una entrevista quan va ser a Barcelona per presentar un llibre la periodista Montserrat Radigales li va preguntar si se sentia palestí o israelià i ell va contestar: Em sento malament, però no sé si és pel meu costat israelià o per l'àrab.