dissabte, 15 de gener de 2011

Poseu-me les ulleres




Poseu-me les ulleres
basat en la vida i l'obra de
Vicent Andrés Estellés

Una producció de la Companyia Teatre Micalet 
Pilar Almeria i Joan Peris


Teatre Romea

14 de gener de 2011


Direcció : Pep Tosar
Dramatúrgia: Pep Tosar i Evelyn Arèvalo
Actors: Pilar Almeria, Isabel Anyó, Miquel Gil, Enric Juezas, Joan Peris
Música: Miquel Gil

Poseu-me les ulleres no és un espectacle de teatre convencional. En cap sentit: no és un espectacle modern, ni antic, ni de repertori. És un espectacle biogràfic que fa ús d'un llenguatge basat en la narrativa documental i en la narrativa dramàtica. En aquest cas es narra la vida del poeta de Burjassot, Vicent Andrés estellés. L'espectacle està concebut i estructurat com un concert de música popular per guitarra, veu, orador, contertulià, cantinera, ballarina, vídeo. Un sextet peculiar per recórrer l'existència d'un poeta irrepetible.                                    Pep Tosar



M'ha agradat. Narra a poc a poc i amb gràcia la vida i circumstàncies del poeta. Els seus temes: la vida, l'amor, el sexe, la mort; i per sobre de tot el dia a dia de la seva terra estimada. Trobava la plenitud en petites coses i així era feliç. recordava la guerra com una època feliç, en el poble, amb el descobriment de la sexualitat i també de la mort horrible. Però en canvi la postguerra li duia només records tristos, trets matant innocents a la matinada, dies grisos...
De tant en tant, una cançó amb la guitarra, cançó que al començament no s'entenia de res, no sé si per l'acústica de la sala o pel valencià tancat que usava. Després ja les reconeixia. També de tant en tant algun poema dels més coneguts, d'aquells poemes que reconeixes i segueixes. I, darrere un tul, una ballarina de ballet -la seva néta?- , movent-se i ballant amb delicadesa, dibuixant l'obra d'Estellés a través del ball i la música. I en el mateix tul, trossos de vídeo on parlen els fills del poeta, amics,...
M'agrada la poesia, m’agrada Vicent Andrés Estellés i he gaudit de l’espectacle. No coneixia o no recordava els últims versos de l'obra que donen el títol al espectacle.
És un bon espectacle que s’afegeix als que el TNC ha dedicat a diferents poetes. Només per escoltar aquests versos ja val el fet d’anar-hi.
Llegiu a Estellés, en veu alta...



Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot, a la pàrroquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint : “Que qui s’ha mort?”.
I que li donen una breu notícia:
“És el fill del forner, que feia versos”
Més cultamente encara: ” El nét major
de Nadalet.” Poseu-me les ulleres.