divendres, 14 de gener de 2011

Agost


Agost

de Tracy Letts
Premi Pulitzer 2008


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

13 de gener de 2011

Direcció: Sergi Belbel
Traducció: Joan Sellent
Actors: Carles Velat, Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Abel Folk, Clara de Ramon, Rosa Renom, Montse German, Maife Gil, Jordi Banacolocha, Albert Triola, Almudena Lomba, Òscar Molina, Manuel Veiga

"...Quan neixes, el teu pare i la teva mare perden alguna cosa de si mateixos, i faran mans i mànigues per recuperar-la, i aquesta cosa que han perdut ets tu. Saben que no ho poden recuperar del tot, però te'n prendran tant de tros com puguin. I la típica i entranyable trobada familiar, amb el pícnic sota els arços, s'assembla molt a tirar-se de cap dins un aquari ple de pops".
Aquest fragment de la novel•la "Tots els homes del rei", de Robert Penn Warren, encapçala l'edició del text d'"Agost". El fragment resumeix i emmarca perfectament l'acció dramàtica d'aquesta fantàstica obra. Comèdia, drama, farsa i tragèdia es donen la mà indissolublement en la gran història de la família Weston, a l'estat d'Oklahoma, composta per petites històries d'uns personatges alienats, perduts, que busquen la seva identitat i que lluiten desesperadament per estimar i, sobretot, per ser estimats. Una radiografia lúcida, divertidíssima i cruel alhora, de la família, dels estats Units, del món occidental, de la nostra societat contemporània.                           Sergi Belbel.

Quatre hores de teatre i no se't fa llarg. Això vol dir que estem davant d'una obra molt bona, amb molts bons intèrprets, i que gaudeixis tant que no t'adones del temps que passa. Però no tothom opina igual. Molta gent l'ha trobada repetitiva, llarga, pesada... Nosaltres, érem quatre, vam sortir del teatre satisfets i contents d'haver pogut gaudir d'aquesta obra.
Un matrimoni gran viu sol a la casa familiar a Oklahoma. És agost i la calor i la xafogor marquen tota l'obra. Comença amb un diàleg-monòleg del pare, alcohòlic, amb una jove índia a qui ha contractat perquè porti la casa i cuidi la seva dona, malalta de càncer i addicte a les pastilles. Contrasta la loquacitat de l'home amb la serenor i maduresa de la jove.
El pare desapareix i la mare convoca la família. Violet, la mare, Anna Lizaran, és una vegada més la gran protagonista. Quan pren pastilles no pot quasi ni parlar, quan comença a passar-li l'efecte té una força immensa, estima i fa mal, molt mal, a la vegada; treu de polleguera a les filles i, sempre que és a escena, l'omple totalment. No és una mare amatent tot i que de vegades ho sembli; és curiós perquè veus que és egoista, que fa mal a les filles i tot i això de tant en tant et fa pena, la veus sola. En el fons busca, com he escrit al començament, estimar i sobretot ser estimada.
Les filles fan molt bé el seu paper; diferents les tres, buscant i esperant ser en el record les preferides del pare o la mare, es fan mal mútuament i només es posen d'acord en el moment que volen treure el poder a la mare; llavors es deixen anar i veus que són dignes filles d'un pare alcohòlic i d'una mare addicte. El sopar familiar és digne de recordar. Les coses que es diuen, com es diuen, fan mal; costa imaginar una família dient-se aquestes coses i de la manera que les diuen; i els crits. Per desgràcia, no cal anar lluny ni al teatre per contemplar aquesta realitat. A poc a poc van marxant de casa; potser no es tornaran a veure. Feia molts anys que no es veien i només un fet, la desaparició del pare, les ha fet reunir de nou. I no es coneixen, no es reconeixen. I tornen a marxar. I la mare es queda amb la jove índia...
Considero que és una obra molt bona, ben realitzada, amb uns actors de primera i amb una tema, tot i que lluny en el temps i l’espai, força actual. Dur, cruel, divertit... de tot té “Agost”...