dissabte, 8 d’abril de 2017

L'ànec salvatge


L'ànec salvatge
de Henrik Ibsen



Teatre Lliure de Montjuïc

7 d'abril de 2017



Direcció: Julio Manrique
Actors: Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco, Carles Pedragosa, Elena Tarrats


Una casa humil, una família pobre raonablement feliç. Pare, mare, filla i avi. L'avi s'ha fet en el soterrani un petit bosc amb animals, gallines, conills, que li recorden la seva feina d'abans. Un dia hi arriba un ànec ferit per un gos. La nena se'l queda i el cuida. 
Però en un moment de la història truca a la porta un antic amic del pare. I li obren la porta, la casa, i el deixen entrar a la seva pobra però raonablement feliç vida. 
I tot comença a espatllar-se. 
Sovint quan viatjo i passem per petits poblets perduts o per cases isolades, o per ciutats dormitori amb cases molt altes, totes iguals i amb moltes finestres, il·luminades o no, però totes iguals, penso, sovint en veu alta: i aquí segur qui hi viu gent que és feliç... Mirant-m'ho penso que jo no podria ser-hi, feliç, allà... i segurament altra gent pensa el mateix veient on visc jo...
Doncs a l'obra passa el mateix, només que qui truca a la porta decideix pels altres, es fica a la seva vida, els fa veure què es el que els impedeix ser més feliços... i amb això porta la desgràcia a tota la família. Tan bé que hagués anat que s'hagués quedat calladet o, millor encara, que mai no hagués trucat a aquella porta... 
És un Ibsen diferent però meravellós! M'ha agradat molt. La Laura Conejero que m'encanta com a actriu no es pot lluir gaire en aquesta obra; llàstima! Però la Elena Tarrats en el paper de filla està molt bé! No la coneixia i crec que la recordaré.
Et deixa amb una sensació rara... Et recorda coses que ja saps però que sovint et costa d'entendre com que no pots interferir en la vida dels altres encara que et sembli que és pel seu bé. Ni pots exigir als altres que vulguin saber tota la veritat com potser a tu t'agradaria. Ells són raonablement feliços així. A la teva manera poden arribar a ser molt desgraciats. 
Umberto Eco, a El Nom de la Rosa, ja ho va dir: No totes les veritats són per a totes les oïdes...