dimarts, 28 de juliol de 2020

NO-RES


NO-RES
Què és important a la vida?
de Janne Teller

Comanegra


Juliol 2020


Difícil fer aquesta entrada... És un llibre escrit a Dinamarca que va ser censurat en els seus inicis. Després considerat una obra d'art i es va convertir en el millor Llibre de l'Any del Ministeri de Cultura de Dinamarca. Fora Dinamarca va passar el mateix. De ser rebutjat a ser recomanat als nois i noies de Batxillerat. 
Sempre escric al blog sota la meva i única impressió. Puc estar completament equivocada i ho reconec sovint. Però explico el que he sentit llegint-lo i sobretot quan l'he acabat de llegir. 
L'he comentat amb fills i joves i diuen que no n'hi ha per tant com per esgarrifar-me. Que hi ha molts llibres més forts i crus que aquest. Per tant penso que deu ser cosa de l'edat, cosa generacional... 
Explico coses del llibre, crec que no és spoiler però si algú té dubtes que deixi de llegir... 
Som a Dinamarca, en una escola d'un suburbi d'una ciutat mitjana de províncies, amb nois i noies de 14 anys. El primer dia de classe un dels alumnes, en Pierre Anthon, s'aixeca de la cadira i diu: Res no importa, fa temps que ho sé. Així doncs, no val la pena fer-hi res, acabo de descobrir-ho. I se'n va de classe. Quan surten de classe la colla d'amics passen per davant la casa del Pierre Anthon i el troben assegut dalt d'una prunera, llençant-los prunes verdes i dient-los que tot comença per acabar, que no cal fer res. Millor deixar passar el temps... 
Els amics volen recuperar el noi i en van parlant cada dia fins que tenen una idea: faran una pila amb les coses que més signifiquen per ells, la Pila de la Significació. Quan la tinguin feta i la vegi el Pierre Anthon veurà que la vida sí que té sentit. I comencen cadascú busca la cosa que més sentit pot tenir pels altres i van demanant, exigint, que vagi tot a la pila. Comencen per coses senzilles però cada vegada es complica tot més i van demanant coses més personals, més dures... i tots van posant-ho a la Pila... En Pierre Anthon segueix sense fer-ne ni cas ni baixar de la prunera i de mica en mica l'aire es fa més enrarit. Un dels nois es veu amb la necessitat d'explicar-ho als pares. Tots van a veure la Pila i queden esgarrifats. Però el càstig és un parell de dies tancats a casa... Els diaris se'n comencen a fer ressò i fins i tot EEUU s'interessa per aquesta "obra d'art" d'aquell poblet i la volen comprar pel seu museu. 
Quan tot s'acaba els nens es separen, comencen a diferents col·legis el curs següent i només els queda un petit record del que ha marcat les seves vides aquell curs. 
Coses senzilles que trobo a faltar: un nen que deixa d'anar a classe el primer dia i l'escola no en fa ni cas. Un nen que es passa els dies dalt d'una prunera i els pares no en fan ni cas. Els pares s'assabenten del que han estat fent els seus fills i el càstig és dos dies a casa; ni una reflexió, ni un comentari, ni res per fer-los veure què havien fet ni preguntar-los per què ho havien fet. Quan tot acaba no en treuen cap conclusió. Només al final la narradora, al cap de vuit anys, comenta: 
De tant en tant trec la capsa i me la miro. I quan obro la capseta gastada amb molta cura i miro la cendra grisa em ve aquesta estranya sensació a l'estòmac. I tot i que no sóc capaç d'explicar què és, sí que és quelcom que té sentit. 
I sé que no s'ha de jugar mai amb el sentit. 
Oi que no, Pierre Anthon? Oi que no?
Aquesta reflexió amb reconcilia amb el llibre... 
És un llibre dur, que et porta a reflexionar sobre el bé i el mal. Et fa veure com n'és de vulnerable el grup, els joves... Un noi o noia sol no seria capaç de fer res del que després, en grup, fan. No són capaços de dir NO i això pot portar greus conseqüències, cada vegada la bola es fa més gran. 
Crec que és un llibre per parlar-ne un cop acabat. No te'l pots quedar dintre. 
Tot això són les meves reflexions amb 73 anys. El llibre és del meu nét que en té 17. Espero que després de llegir-lo me'l comenti. 

Cap comentari: