dissabte, 16 de febrer de 2013

Monsieur Apeine quiere hacer amigos


Monsieur Apeine quiere hacer amigos
-balada conversacional-
de Pablo Rosal

Sala Beckett
Obrador Internacional de Dramatúrgia

15 de febrer de 2013


Dramatúrgia i direcció: Pablo Rosal
Actors. Xavier Serrat, Mònica Portillo. Laura López, Bàrbara Roig, Pasquale Bavaro


El Xavier, en el paper de Monsieur Apeine està fantàstic, i tots els actors treballen molt bé. 
L'obra no és fàcil, com no ho és cap obra del Pablo Rosal ni cap escrit ni obra on treballi el Xavier...
No sé què opinarà el Xavier i companyia si llegeixen això, però jo explico què m'ha semblat i què he intuït. 
L'obra és sobre el món de la paraula i la comunicació, de l'absurd i del pensament, de sensacions i descobertes. De la dificultat de viure en societat i de l'abandó al deixar se anar, al no voler provar res més, al "ja m'està bé així". Potser a la por al que és nou, al que no es coneix, a pensar que és millor seguir com sempre... Monsieur Apeine arriba a l'escenari sense un passat i tampoc no tindrà un futur; arriba i comença a parlar, i s'adona que parla. Quatre persones jeuen per terra i sobre els bancs. Tampoc no han parlat mai, no saben què els passa i descobreixen amb il·lusió i quasi amb espant que poden relacionar-se. Però no és senzill perquè el seu món no és el nostre. El seu món és un món de imaginació i de son lleuger, de vigília. No saben que poden parlar, no saben què és menjar, no conceben el món com un cosa de la qual formen part sinó que pensen en ell com una cosa que veuen i senten alguna vegada, però que se'n va de seguida. Monsieur Apeine en el fons és diferent. Vol conèixer aquestes persones, els pregunta coses, sobre la seva vida -no ho sé, li responen- sobre com se senten, què pensen... i vol ser com ells però no ho aconsegueix. Quan no sap què contestar diu: apenas. I d'aquí el nom. 
Juguen molt amb les paraules i això a mi m'agrada molt. S'adonen que si la frase que diuen és llarga el inici queda lluny i l'enyores; per evitar això han de concentrar tot el que volen dir en un sol mot, o soroll, per tenir el inici ben aprop. 
M'agradarà si el Xavier o qualsevol d'ells em fa un comentari sobre el fil de la història i precisant més quin és el missatge. Per mi els personatges, les ombres del que podrien ser, viuen en un somni, volen fondre's amb la natura, amb el món, i amb l'arribada de Monsieur Apeine noten alguna cosa que es remou dins ells, però no saben o no volen mantenir-la i finalment l'abandonen. És un viure al present, al immediat present.
M'ha agradat l'obra, com està escrita -quina imaginació la d'aquest autor!-, i com la treballen i l'actuació dels actors. Repeteixo una vegada més, ja vaig dir-ho amb "Anita Coliflor" que d'en Pablo Rosal en sentirem a parlar... I espero que del Xavier també!
Diu Pablo Rosal: Un tal Monsieur Apeine -una persona, apenas; alguien, en definitiva- deambula por el escenario tan sólo porque es posible. Está vivo, poco más. No carga con una historia ni con un pasado, simplemente ha aparecido en el escenario y se ha despertado a la par que el escenario. Como se trata de una obra de teatro, sucede algo, una circunstancia, una trampa (qué remedio, es lo que pasa cuando estamos y miramos y queremos que pase algo); no mucho, eso sí, sólo una cosita, una. Al parecer, unos personajes merodean también por el escenario. Personajes, nada más, presencias, siluetas, contenedores vacíos, esbozos, mitos sin relato. Monsieur Apeine decide que quiere conocerlos. Quiere hacer amigos.



1 comentari:

Xavier S B ha dit...

Moltes gràcies pel comentari, padrina!!! Però més que explicar sobre de què va l'espectacle m'agrada (i al Pablo també, em sembla) que l'espectador surti amarat de paraules i moments, que es plantegi algunes coses i que les comparteixi, és clar, si vol. M'agrada la idea que l'espectacle és com un riu carregat d'aigua, amb memòria, però que no fa més que passar, circular, dens però amable com l'aigua. Una balada conversacional. Una abraçada!