dilluns, 3 d’agost de 2015

Matar un ruiseñor


Matar un ruiseñor
de Harper Lee
Premi Pulitzer 1961

Círculo de lectores

Agost de 2015


Fa temps que la Maria Clara em va deixar aquest llibre. Jo el començava a la nit i no em feia el pes. Ara l'he agafat de dia i, com era d'esperar, m'ha agradat molt! No sé perquè però anava llegint i em semblava recordar el que passava, com si ja l'hagués llegit... Penso que potser, de soltera, en els meus anys de Círculo de Lectores, potser ja l'havia llegit..,

Atticus Finch és un advocat, vidu, que viu amb els seus dos fills, en Jem de 10 anys i la Scout de 6. I amb la Calpurnia, una minyona negra que els cuida i els fa de mare. Viuen a Maycomb, Alabama, al sud dels EEUU, un petit poble on els negres són considerats inferiors i on no veuen bé que, per exemple, la Calpurnia hagi après a llegir i a escriure i cuidi com a fills als nens de l'Atticus. Es viu dins el context de la Gran Depressió dels anys 30.
La història l'explica la Scout, la nena, i per això es presenta com innocent i senzilla. I no ho és de cap manera. L'Atticus defensa un negre que ha estat acusat injustament de violar una noia blanca. Sap que no guanyarà, però ho ha d'intentar. És valent i honrat i amb elevats principis morals i sempre ha volgut inculcar als seus fills el sentiment de justícia i de igualtat de tots els homes sense que tingui cap importància el color de la pell. Se'ns mostra una comunitat plena de prejudicis racials, de desconfiances, d'afavorir els vincles familiars i veïnals i amb un sistema judicial sense cap garantia cap a la persona negra. I la gent del poble no entén com l'Atticus pot defensar la paraula d'un home negre en contra de la d'un blanc. I això li portarà problemes.
La Scout, amb en Jem i el seu amic Drill volen esbrinar què passa a casa del veí, del Boo Radley. Només pel fet que ningú no en vol parlar i que la casa és sempre tancada ja se'ls desperta la imaginació i les ganes d'aventura a començament d'estiu, en època de vacances.
Però molt aviat se n'adona, se n'adonen, que hi ha coses més important i perilloses que vigilar la casa del veí i intentar fer-lo sortir per veure'l. Tot el procés del pare en el judici, totes les represàlies que poden sorgir en aquest petit poble, les viuen ells en primera persona. I la Scout només té 6 anys...
Quan els nens juguen amb l'escopeta a disparar ocells el pare els diu que és millor disparar a llaunes buides; i si maten ocells que no matin mai un rossinyol; aquest ocellet només canta per alegrar la vida a la gent, no fa mal a ningú. Matar un rossinyol és el pitjor que es pot fer. I és el que intenta defensar l'Atticus.
Com he llegit en un blog:
Malgrat les diferencies de cada país o cada poble hi ha temes que són universals. I els que ens presenta aquest llibre ho són. La justícia, l'educació dels infants, les desigualtats, les diferències socials, el naixement a la vida... I per damunt de tot, la defensa de la veritat i l'ètica, la lluita pel respecte als éssers humans sense distinció de raça, religió o color. Matar un rossinyol és un cant a la defensa de la innocència, d'aquells que malgrat tot el que han de patir suposen una alenada d'aire fresc a les nostres vides. Una innocència representada per la figura d'un rossinyol...
Ara diuen que sortirà una segona versió del llibre on l'Atticus no està a favor de la igualtat dels homes, de la jutícia. No el vull llegir. Em quedo amb la imatge d'una nena petita, llegint a la falda del pare, i enfrontant-se als homes del poble amb tota la seva innocència.