diumenge, 14 d’agost de 2016

Esglésies rupestres, Oviedo, Playa de las Catedrales, El banco más Bonito del Mundo, La Laguna Negra, Torralba de Ribota,... i més...



Viatge a Galícia i més...


Del 3 al 10 d'agost

Amb el Joaquim i la Maria Antònia


Sortim de viatge amb uns punts de referència escollits prèviament. No volem visitar la Galícia de sempre sinó que pensem visitar les esglésies rupestres de Palència, la Platja de les Catedrals a Ribadeo i, sobretot, El Banco más bonito del mundo!!! I ja tornant el poble de Torralba de Ribota on tenen casa el Lluís i la Fefa i que a més és la casa on ell va néixer. 

Esglésies rupestres: La majoria dels segles XI i XII. Impressionen només entrar-hi. Forats a la roca, excavades, és on els eremites pregaven i dormien. I a poc a poc s'hi acostava la gent i aquells forats s'anaven fent grans i algunes van arribar a ser petites parròquies. Sovint costa d'entrar-hi; d'altres sembla que entris a una catedral. Serenor, harmonia, silenci i bellesa... 
Santa Maria de Valverde a Valderredible. És a tocar del Centre d'interpretació de les esglésies rupestres. És una de les més completes i ressalta la seva espadanya tardo-romànica. 



A Sant Just i Pastor, a Olleros de Pisuerga, se l'anomena la catedral de les esglésies rupestres. Està molt ben conservada i és l'única de dos pisos on pots pujar-hi. A la part de dalt  era el cenobi, on dormien els monjos.



Sant Pelayo a Villacibio és una cova que podem veure a través d'una reixa que van haver de posar per evitar el pillatge. És molt bonica per dins, petita, i ara comencen a valorar-la. 


Eremitori del Cuevaton a Cezura, són només restes però donen una idea molt clara de com eren la majoria d'esglésies o eremitoris en aquella època. 


Església i Monestir de Santa Maria de Mave. Aquesta ja és una església "de debò", gran, molt bonica i treballada, i la part del convent ara és hotel, on vam dormir-hi.



San Martin de Villarén de Valdivia és l'única datada. Són només dos forats i per dintre hi ha columnes, tot treballat foradant la roca.



San Cipriano a Cadalso, petita i amb una reixa. Vam poder fer una foto a través d'una petita finestra i es pot veure com a la gent li agrada guarnir aquestes meravelles de pedra amb altars, sant i flors de plàstic... Llàstima! 



San Acisclo i Santa Victoria a Arroyuelos. És molt alta i té dos pisos i una escala per la qual no es pot pujar. Ho va intentar la M Antònia i no ho va aconseguir... 



San Miguel a Presillas de Bricia, enmig d'un bosc de roures, caminant per un sender molt bonic. Però no pots entrar-hi. Per una escala exterior de ferro el Joaquim va pujar-hi i va fer un parell de fotos. Llàstima que no la restaurin! 



I prou esglésies rupestres! Pensàvem visitar-ne tres o quatre i en vam veure un munt. Però valia la pena. 
I vam arribar a Oviedo. La ciutat és bonica, neta i agradable per passejar. Està plena d'escultures, moltes, i fa gràcia retratar-t'hi. La primera, la Regenta, que ens recorda el nom de Vetusta en la novel.la de Leopoldo Alas, àlies Clarín. 


La Maternitat de Botero, espectacular!


Woody Allen...


El viajero i


Culis Monumentalibus, aquestes dues últimes de Eduardo Úrculo. 


El Teatre Campoamor, teatre de l'Òpera de Oviedo, i on entreguen cada anys els premis Princesa de Asturias


i un calendari floral molt curiós!


I sobretot, la Catedral de San Salvador, joia gòtica, que mereix una llarga i plaent visita.
"Quien va a Santiago y no al Salvador, visita al siervo y deja al señor"



Díptic de Gundisalvo, S XII

Prop d'Oviedo trobem dues esglésies romàniques, que tot i que ja coneixíem no vam voler deixar de visitar.
Santa Maria del Naranco 



i San Miguel de Lillo


Deixem ja les pedres i anem cap a mar. Prop de Cudillero, a Concha de Artedo, dinem vora el mar i comencem a menjar marisc. Bou de mar, boníssim! I amb vistes al mar en un dia de sol preciós! 


Passem per Castropol



i arribem a Ribadeo. No et canses de mirar el mar. El blau de l'aigua es barreja amb el blau del cel. respires aigua de mar, sal, i la vista no es cansa de contemplar tanta bellesa. No sé què tenen aquestes platges, aquesta cosa, que enamora mirar-les. Allà dormim 

Vista des de l'hotel
i l'endemà, passant per Ria de Foz


arribem a la Platja de les Catedrals! Quina força la de la natura per esculpir aquestes roques fent que creguis que entres en una catedral... No puc posar totes les fotos que voldria! Aneu-hi si no ho coneixeu! Les roques plenes a vessar de musclos i percebes, el diferents colors de les roques, les entrades i sortides on s'acumula la sal o on l'aigua no se'n va per molt que baixi la marea... Tot i la gent que hi havia podies passejar tranquil i fer fotos. 







Seguint la costa i passant per O Porto do Baqueiro arribem al Cap Estaca de Bares. La vista és excepcional i quan arribes a dalt trobes un caminet que et porta fins vora el mar.



La ria i el Porto de Bares i arribem al cap Ortegal amb el seu far que domina l'horitzó. Feia un vent molt fort i la mar estava plena d'escuma per la força del vent. Ens hi vam estar una estona perquè no et cansaves de mirar... És on s'ajunten l'Atlàntic i el Cantàbric. Davant del far es poden veure Os Tres Agyuillóns, que Ptolomeu ja va citar amb el nom de Trileuco, per l'escuma que sempre és present en aquests illots.


Os Tres Aguillóns
Penya-segats d'Herbeira 
I finalment arribem a Loiba, al Banco Más Bonito del Mundo! Hi arribem cap al tard, ple de gent i la llum de tarda no ens deixava fer cap foto. I vam decidir tornar-hi l'endemà al matí. En el fons, l'excusa del viatge era aquest indret! Asseguts al banc es veu des del cap Ortegal al d'Estaca de Bares, amb tota la costa entremig, amb penya-segats i petites cales; el banc està justament sobre un penya-segat impressionant. La gent s'hi acosta per fer-se una foto i tens por que algú caigui avall... Valia la pena anar-hi. Calia anar-hi! I en Jaume content com un gínjol!





Anant ja cap a Lugo passem per uns boscos molt bonics i anem a parar al Mirador O Cruceiro, on va morir l'any 1943 Leslie Howars al ser abatut el seu avió per avions alemanys de la Luftwaffe.



Ens aturem a la Igrexa de Santo André de Teixidó on hi ha un santuari que diuen que és el més visitat de Galícia després de Santiago. Tot el pobles amb cases i església blancs i amb pedres, sembla un poble de joguina. Tot el camí per arribar a la capella és ple de gent venen records, orujo i rosquilles enormes fetes a casa. I et regalaven un ramet d'herba d'enamorar... Segons la dita "A Santo André vai de morto quen non foi de vivo". Sembla que hi havia el costum de si algú moria sense haver-hi anat mai els familiars l'havien de portar allà de mort... 


Herba d'enamorar
Rosquilles caseres


Prop de Cedeira es troba el Mirador do Sulleiro, enmig del Bosc Petrificat. Ple de cavalls, pujant enmig de pedres i, com de costum, un vista preciosa!




I arribem a Lugo on dormirem dins la muralla. La muralla està molt ben conservada però quan hi passeges veus que tenen tot molt abandonat. Preguntant a un matrimoni gran que vam trobar, van comentar que per arreglar-ho tot es necessitaven molts diners i Lugo, van dir, és una ciutat de jubilats i funcionaris.. Malgrat tot la part antiga dins la muralla és molt agradable per passejar i l'hotel on vam dormir era d'un col·leccionista i allà hi havia de tot.  A més d'unes habitacions enormes! Nosaltres ja ho coneixíem però no em va fer res tornar-hi. La Catedral molt recarregada i rica per dins; ens va sobtar una Marededéu, la de los Ojos Grandes!És molt bonica, la ciutat! 




La Santísima Virgen de los Ojos Grandes
Aribem a Astorga i ens he d'aturar per força. Veiem davant nostre el Palau Episcopal, obra de Gaudí. Tot i que quan t'hi acostes decideixes que potser és l'obra que menys t'agrada del nostre Gaudí. I a més estaven en restauració... En canvi la catedral de Santa Maria és preciosa, tant de fora amb molts relleus, com dins i també el museu, ple de Marededéus.  

Palau Episcopal

Catedral


La Marededéu amb Sant Miquel Arcàngel
Arribem a Sòria amb temps d'anar a a Laguna Negra que no vam poder veure en l'última vegada que vam ser-hi perquè estava tot nevat i glaçat. Puges amb un petit bus i després a peu. El bosc és ple de pins Albars, coneguts per la seva escorça ataronjada. Fan que el paisatge sigui diferent... Quan ja ets dalt i veus la llacuna el cor se t'eixampla. Quina bellesa! Aquelles aigües quietes, fosques, aquell silenci, la poca gent que hi havia perquè ja era tard, tot plegat una meravella! Pots voltar mig llac per un petit camí amb baranes de fusta. Ens hi haguéssim quedat més estona però es feia tard i no podies quedar allà sol. Si tornem a Sòria hi tornarem a pujar. És tan bonic! 


Pi Albar




Ens aturem una vegada més per contemplar de lluny, des de baix, la bonica i empinada construcció de l'església de Sant Saturio. Un altre dia l'haurem de visitar per dins perquè diuen que és molt maca!


I ens dirigim a San Juan de Duero. Nosaltres és la tercera vegada que hi anem però ens agrada molt. Un claustre romànic del S XIII amb influència mudèjar, a cel descobert, amb quatre tipus diferents de columnes i capitells, agafant cada un d'ells una cantonada. Tant l'església com el claustre són les restes d'un monestir de l'Orde Militar dels Hospitalaris de San Juan de Arce, o Cavallers sanjuanistas, que es va mantenir habitat fins al segle XVIII. És molt bonic! 



I d'allà anem ja cap a Torralba de Ribota, prop de Calatayud, on va néixer el nostre amic Lluís i on, amb la Fefa, conserven la casa nadiua. Ja ens havien explicat manta vegada que l'església era molt maca. Però s'havien quedat curts! Té uns retaules preciosos, és alta i molt gran, amb dos pisos, i vam tenir el privilegi  que el mossèn, Ángel Yáñez, ja gran, volgués acompanyar-nos en la visita. I aquest home és un pou d'història! Vam estar ben bé dues hores visitant l'església. Mai hagués pensat que en un poblet tan petit com aquest hi hagués una església com la que tenen!


Carilló

Escut de Torralba




I ja a casa el Lluís ens va enamorar l'entrada! Només arribar ell va agafar un càntir i es va posar a regar el terra. La casa és molt antiga i, per tant, molt fresca. Tenen moltes habitacions en diferents nivells. Aprofitaven cada racó per muntar-hi un dormitori i crec que, si no ho coneixes, pots equivocar-te fàcilment d'habitació si t'aixeques de nit!







Ens van donar un dinar molt bo i, a la tarda, després de passejar una mica pel poble, vam enfilar cap a Barcelona. 
Ha estar un viatge molt bonic, ja que no ha estat ni tot pedres ni tot natura. Una mica de tot. Una bellesa i una història que no coneixíem, amb bon temps i bona companyia. Què més volem? .... I en Jaume dirà: un altre viatge!