dilluns, 10 d’octubre del 2016

La tristeza de los ángeles


La tristeza de los àngeles
De Jón Kalman Stefánsson

Narrativa Salamandra

Octubre 2016


Vamos a bordo de una barca de remos carcomida y con nuestras redes enmohecidas nos disponemos a pescar estrellas.

Su hermana nació con un cielo tan despejado en la cabeza que pocos pensamientos encuentran espacio en ella, no siquiera los malos.

Ens trobem a Islàndia, al nord-oest. Tot i ser el mes d'abril neva sense parar i els vents són terribles, no deixen ni avançar. En aquest país no hi ha primavera. Sempre és hivern excepte dos mesos d'un estiu que vol avançar i no se'n surt del tot.
En Jens, el carter, arriba a un petit poble on hi ha una mica més de vida que als altres i va a casa l'Helga. Allà es troba una colla bevent cafè i escoltant un noi jove que llegeix Shakespeare. Aquest noi ha arribat fa pocs dies amb un bagul ple de llibres.
En Jens ha de portar tres saques de correu a un fiord molt apartat on no ha estat mai. I ha de fer una part del trajecte en barca. I el mar li fa molta por. I no és estrany si veus per un moment les aigües de l'oceà com es mouen i com criden... Entre tots decideixen que el noi l'acompanyi. Ell està avesat al mar. I comencen el camí.
I comença la bellesa de la narració. L'autor descriu tan vivament i tan poèticament el paisatge, el caminar dels dos personatges, les poques paraules que es diuen... Sovint caminen sense veure res absolutament. la neu i el vent els fan confondre el terra amb la muntanya , si no van amb cura, amb el barranc o penyasegat. De tant en tant un dels dos sembla que es vulgui quedar ajagut a la neu, la mort dolça, però l'altre sempre està a punt per fer-lo aixecar. Busquen les granges i ni les veuen perquè estan soterrades, cobertes de neu.
És un camí difícil físicament i emocionalment. En Jens quasi no parla, ni li agrada sentir parlar; el noi tot el dia parlaria i recitaria versos o cantaria... I a poc a poc, mal dormint en alguna granja, patint junts les dures inclemències del temps, s'aniran obrint, o coneixent-se l'un a l'altre. És un llarg camí...
Aquest llibre és molt bo, he gaudit llegint-lo i admiro profundament la prosa d'aquest autor. Però no és un llibre per a tothom. T'ha d'agradar la prosa poètica, la descripció detallada i repetitiva de les muntanyes, el mar, el camí, la neu, les barbes gelades, les petites converses, el canvi que es va gestant dins de cada un d'ells. És molt bo!!!